Abadia de Valmagna

Abbaye de Valmagne / Vallis Magna / Villa Magna

(Vilamanda / Villeveyrac, Erau)

Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna

El topònim Vallis (o Villa) Magna és conegut des de l’antiguitat, aquí es localitzava un conegut doll d’aigua. El 1138, aquest indret fou escollit per un grup de monjos benedictins procedents del monestir de Santa Maria d’Ardorel (Tarn) per establir-s’hi. La fundació fou patrocinada per Ramon I Trencavell i confirmada l’any següent pel bisbe d’Agde. Depenia de l’abadia de Cadonh (Cadouin, Dordonya). En aquella època la comunitat seguia la regla de Sant Benet.

Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Nàrtex i façana de l'església

El 1144, poc després de la fundació, Valmagna va passar a governar-se segons la regla cistercenca, que en aquella època estava en ple desenvolupament. La comunitat va demanar al papa desvincular-se de Cadonh i Ardorel, cosa que va obtenir el 1145, posant la casa sota la direcció de l’abadia de Bonnevaux (Isèra) i provocant la confrontació amb els Trencavell que s’hi van oposar sense èxit; el 1159 el papa Adrià IV confirmava l’afiliació al Cister. Amb els cistercencs, l’abadia va conèixer una època d’esplendor, amb abundants donacions que van fer que la riquesa de la comunitat fos considerable, mantenint una sèrie de granges al seu servei escampades per la regió, sense oblidar les bones relacions amb la noblesa. El 1245 hi va passar a dependre la propera abadia femenina de Vignogoul.

Resultat d'aquesta puixança fou la decisió d'edificar una nova església, que hauria de substituir (tot i que només tenia cent anys) l'antic edifici romànic per una nova construcció gòtica, una església de dimensions considerables (53 m de llargada i 23 m d'alçada). En el segle XIV va començar la construcció del claustre gòtic, conservant elements de l'anterior, romànic. L'inici de la decadència ve marcat per l'epidèmia de pesta negra que va devastar aquesta regió (1348), alguns monjos van morir i altres van fugir de l'abadia. També l'afectà la guerra dels Cent Anys i l'anar i venir dels mercenaris. A poc a poc, es van anar venent les propietats per fer front a les despeses.

Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Interior del nàrtex

Filiació de Valmagna

Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)

A partir del 1477 la comunitat va passar a estar dirigida per abats comendataris. Amb la voluntat de millorar la direcció, els abats eren nomenats des de fora, en lloc de triar-los la mateixa comunitat entre els seus membres. Això acostumava a conduir a un relaxament de la vida religiosa per un costat i al desinterès de l'abat per la mateixa abadia per l'altre. A mitjan segle XVI el mateix abat es va fer protestant i va atacar Valmagna. El resultat de tot això és que a partir de 1575 hom troba una abadia abandonada i en procés de ruïna. A partir del segle XVII es feren treballs de manteniment, moltes parts de l'església van ser murades per evitar la seva caiguda i es va restaurar el claustre. A finals d'aquest segle s'hi van fer obres importants, però l'abadia va quedar molt endeutada i sense mitjans econòmics per a fer-hi front.

A finals del segle XVIII la comunitat era molt reduïda i el 1790 els tres últims monjos l'abandonaren, emportant-se els pocs objectes de valor que encara hi quedaven. L'abandó va permetre que les restes del mobiliari i arxiu fossin incendiats. Va passar a propietat pública i es procedí a la venda dels béns. El 1791 fou adquirit per un particular que es va dedicar a l'elaboració de vi. La mateixa església servia de celler i hi va construir unes grans botes encastades a les capelles laterals, tant a la nau com l'absis. El 1838 va canviar de propietari i actualment encara segueix en mans de la mateixa família que es dedica a la viticultura. S'hi estan portant a terme treballs de conservació i restauració.

Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Portada de l'església
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna

L’església és un exemplar gòtic de grans dimensions, de tres naus, amb creuer i presbiteri envoltat per una girola, amb set capelles radials. Val a dir que l’edifici es va aixecar amb pedra local de poca qualitat i ara es troba en molt mal estat. És per això que moltes de les seves obertures, finestrals i fins i tot espais entre les columnes de la nau es troben murades, per tal d’assegurar l’estabilitat. Fins i tot, ha caigut algun dels contraforts. La façana principal és precedida per un nàrtex entre dues poderoses torres de defensa. A l’interior sorprèn el seguit de botes de vi de grans dimensions que ocupen les capelles laterals. Tractant-se d’una construcció cistercenca, la decoració està reduïda al mínim: les claus de volta i elements vegetals als pilars (de secció el·líptica), a manera de capitell.

L’ala de llevant del claustre és la més antiga. Es tracta d’un pati de grans dimensions tancat per cinc grans arcs apuntats a cada costat, separats per contraforts. Cada un d’aquests arcs presenta una sèrie d’arcs (uns de mig punt i altres apuntats) sobre columnes i, a sobre, un gran òcul. L’ala sud del claustre està centrada pel lavabo, de planta octogonal, amb una sèrie de tres arcs a cada costat. Al bell mig hi ha la font i tot el conjunt és cobert per uns nervis de pedra que suporten una parra que li dona ombra a l’estiu. La sala capitular conforma la part més antiga de l’abadia. S’hi accedeix per un portal flanquejat per uns finestrals de doble amplada, tot suportat per columnes i capitells de diferents tipus. És una nau única, sense pilars que suportin la volta. Al mur del fons s’obre un finestral triple. Hi ha altres elements de menor entitat, entre els quals la sala de monjos, refetors, cellers, dormitori al pis superior, a més de l’edifici que es va aixecar al segle XVII.

Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Deambulatori
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
El presbiteri
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Campanar des del lavabo
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Sala capitular
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Sala capitular
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Capitells de la portada de la sala capitular
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Templet del lavabo
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Templet del lavabo
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Templet del lavabo
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Dependències renovades
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Jean J. B. Laurens (1840)
Collections de Montpellier Méditerranée Métropole
Abadia de Valmagna
Abadia de Valmagna
Jean J. B. Laurens (1840)
Collections de Montpellier Méditerranée Métropole

Bibliografia:
  • AUBERT, Marcel (1951). Abbaye de Valmagne. Congrès Archéologique de France. 108. Montpeller. París: Société Française d’Archéologie
  • BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
  • COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
  • DEVIC, Claude; i altres (1872). Histoire générale de Languedoc. Vol. 4: Tolosa de Ll.: Privat
  • GAUDART, Diane de (2000). Abbaye de Valmagne. Moisenay: Éd. Gaud
  • JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
  • RENOUVIER, Jules (1840). Monumens de quelques anciens diocèses de Bas-Languedoc. Montpellier: Picot
  • SAINT-MAUR, Congregació de (1739). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 6. París: Typographia Regia

Situació:
Vista aèria

A ponent de la població de Vilamanda (Villeveyrac, Erau), on pertany. Aquest lloc és a llevant de Pesenàs, camí de Montpeller