La iniciativa per a la fundació d’un col·legi carmelita a Barcelona va sortir de Josep Serrano. Una proposta en aquest sentit es va presentar al capítol provincial de Lleida del 1587, que ho va acceptar. Totes les cases de la província s’havien de fer càrrec del seu manteniment. La cosa no va passar d’aquí, i fins que Serrano no va ser nomenat provincial (el 1590), no es va posar fil a l’agulla. Es va adquirir una casa a l’actual Rambla i es va poder consagrar la seva església el 1593.

En el capítol del 1598 hom va prendre la decisió de tancar el col·legi per l’oposició dels convents de la província i al·legant motius econòmics. Poc més tard es va impulsar la seva reobertura (1607). L’establiment va patir molts esdeveniments adversos: va servir d’hospital entre el 1694-95 i 1697; el 1714 fou bombardejat i els seus ocupants, més les persones que s’hi refugiaven, van haver de fugir de la ciutat i passaren a viure a la falda de Montjuïc.

Al darrer quart del segle XVIII es va obrir el carrer Nou de la Rambla, una operació urbanística que va afectar de ple el col·legi. L’església fou enderrocada i es van vendre alguns solars per obtenir fons per aixecar altre cop l’edifici. El 1786 es van posar els fonaments de la nova església, que es va inaugurar el 1789 i acabar el 1792.

El col·legi fou suprimit el 1821 però es va poder recuperar el 1828. El 1835 la comunitat que hi residia, un total de 27 membres, el van haver d’abandonar definitivament, però el lloc no fou atacat. Va passar a mans de la guàrdia civil i finalment a la policia municipal, que encara ara ocupa aquelles dependències.

Superposició del convent amb el plànol actual de la zona

Plànol de la zona

Bibliografia:
- Gaietà Barraquer i Roviralta. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. I. Imp. J. Altés y Alabart, Barcelona, 1906
- Pau M. Casadevall. Els carmelites a Barcelona, 1292-1992. Ed. Claret. Barcelona, 1997