Els Germans de la Penitència de Jesucrist, coneguts popularment com frares del sac, pertanyien a un orde mendicant de curta durada que només va tenir activitat durant la segona meitat del segle XIII. La seva història ha estat envoltada de llegendes, tòpics i informacions errònies a causa de la poca documentació que hom disposa d’aquest orde, que no va deixar arxius, històries ni cartularis. Pràcticament totes les referències estan basades en fets circumstancials o actes derivats dels canvis efectuats arran de la seva supressió.

Fins i tot hom desconeix la data de fundació, aquesta cal posar-la en la dècada dels 1240, hi ha autors que diuen que fou fundat en l’època del primer concili de Lió (1245). Sembla que inicialment els membres d’aquest orde van optar per la vida eremítica, aconsellats pel franciscà Hug de Digne, però molt ràpidament van adoptar el sistema de vida mendicant. Tot i que s’ha afirmat que duien un hàbit de colors, sembla més probable que els frares del sac es coneixen amb aquest nom a causa de la humil tela amb que es vestien.

Frare del sac, segons Historia de las instituciones
monàsticas, Madrid, 1842
Imatge de Google Books

El papa Innocenci IV (1243-1254) va aprovar l'orde
Imatge de Wikimedia Commons

El seu fundador (o el que es considera el primer membre d’aquest orde) fou Raimon Atenulf, un personatge de classe mitjana-alta de la ciutat de Ieras (Hyères, Provença) que va entrar a l’orde franciscà que va deixar a causa de la seva salut i després es va casar i tenir, al menys, un fill. Més endavant, juntament amb Bertrand de Manara (Almenara) va començar a aplegar una comunitat al seu voltant.

L’any 1251 ja tenia una trentena de cases escampades per la regió occitana i en un capítol general celebrat a Marsella hom va demanar el reconeixement de l’orde a les autoritats eclesiàstiques. Aquella autorització va arribar el mateix any 1251 de la mà d’Innocenci IV, sotmetent-los a la Regla de Sant Agustí, tot i que alhora van continuar utilitzant les constitucions inspirades en l’orde dominicà. L’any 1255 el papa Alexandre IV els va donar un important impuls, autoritzant-los a predicar. La seva vida estava inspirada en la pobresa i tenien prohibida la decoració (pintura i escultura) i el mobiliari litúrgic ostentós.

L’orde va tenir una ràpida acceptació entre la població i en el Capítol General de París, de l’any 1258, hi estaven representats l’Occitània (bressol de la fundació) a més del nord de l’actual França, Anglaterra i la península Ibèrica, bàsicament els territoris de la Corona d’Aragó. En la seva ràpida expansió van arribar a Anglaterra, Alemanya (1264) Itàlia (1269) i fins i tot a l’Orient (Acre, el 1274). La seva casa principal era a Montpeller, de la que el fundador fou sots-prior, diferenciant-se amb altres fundadors de l’època pel que fa a la seva popularitat. A Catalunya, la casa més important fou la de Barcelona, potser la segona en importància de l’orde després de Montpeller.

El 1274 es va reunir el Concili Ecumènic de Lió II, on entre altres importants decisions, hom va reorganitzar els ordes mendicants de manera que només van quedar quatre d’ells i els altres, entre les quals els frares del sac, foren suprimits. Aquella supressió es va fer d’una manera metòdica, facilitant el traspàs dels frares a altres ordes i mantenint les comunitats fins que aquestes desapareixien a causa de l’esmentat transvasament o per la mort dels seus membres. Cada convent va tenir el seu propi final, però el nivell de coneixement dels detalls dels convents dels Germans de la Penitència fa que no es pugui concretar gaire.