Monestirs de Catalunya - Canònica de Balaguer

En el decurs del temps la canònica de Balaguer s'ha anat traslladant a diferents establiments: I - Santa Maria d’Almatà L’església de Santa Maria d'Almatà es va aixecar sobre l'antiga mesquita major de Balaguer. És esmentada indirectament el 1091 arran d'una donació efectuada per Ermengol IV d’Urgell a Sant Serni de Tavèrnoles. La construcció d'aquesta església es degué portar a terme entre els segles XII i XIII. A partir d'aquí consta com església major de Balaguer.	Santa Maria d'Almatà

En aquest lloc s’hi va establir una canònica regular, que es troba documentada per primer cop el 1260. El 1279 hi ha constància que aquella comunitat tenia vuit membres. El 1301 es va instituir la figura del plebà, la persona que dirigia la canònica, i es van establir uns nous estatuts que la regien.	Santuari del Sant Crist de Balaguer

El 1351, a causa del desenvolupament urbà a la part baixa de la vila, la seu de la parròquia va passar a l’església de Sant Salvador, més propera. Aquest trasllat va afectar també la comunitat de canonges, que s'hi va desplaçar; un cop abandonat, el lloc es va oferir a les clarisses, que s’hi van establir el mateix any 1351. Actualment és el Santuari del Sant Crist de Balaguer	Santuari del Sant Crist de Balaguer

II - Sant Salvador Hom té constància que el 1094, després d’una conquesta temporal de Balaguer (la definitiva no arribaria fins el 1105), Ermengol V d’Urgell va fer donació a Sant Serni de Tavèrnoles de les propietats d’un important personatge de Balaguer anomenat Avimoni, entre les quals hi figurava una mesquita. Sobre la mesquita d’Avimoni es va aixecar l'església de Sant Salvador, de la que es tenen notícies des del 1163.	Sant Salvador de Balaguer, abans de la seva destrucció D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvant (1918) Biblioteca de Catalunya

Més endavant, el 1351, aquesta església prengué la categoria de temple parroquial en detriment de Santa Maria d'Almatà. S'hi va traslladar també la comunitat canonges, deixant aquell lloc per a les clarisses.	La plaça de Sant Salvador, amb l'església de Santa Maria Major al fons i les restes de Sant Salvador en primer terme

El 1539 es va organitzar la Col·legiata de Plebà, Canonges i Preveres, secularitzant la canònica regular. El 1562 hom va acordar passar la parròquia a la nova església de Santa Maria la Major, fet que es produí el 1575, traslladant també la comunitat. L'església de Sant Salvador es va incendiar i enderrocar el 1936, perdent-se el seu important mobiliari. En el seu lloc ara hi ha la plaça de Sant Salvador, on encara es poden veure algunes de les restes dels murs de l’església romànica perduda.	Restes de Sant Salvador

III - Santa Maria la Major El 1110 s’esmenta per primer cop una església dedicada a Sant Miquel, situada en el mateix indret on ara s’aixeca l’església de Santa Maria la Major i que possiblement abans era ocupat per una petita mesquita. L'església de Santa Maria fou començada el 1351 en aquest lloc, és possible que la base del campanar de l’església actual, que interiorment forma una capella amb finestra de mig punt, sigui una part de l’absis poligonal d’aquella església de Sant Miquel. L’església es va aixecar amb la voluntat de ser la parròquia de la ciutat, interinament aquesta titularitat va passar a la de Sant Salvador, a la part baixa.	Santa Maria la Major	Santa Maria la Major

L'edifici, però, tardà molts anys en acabar-se, no fou consagrat fins el 1558; però la parròquia, no s'hi traslladà fins el 1575, i amb ella la comunitat de clergues successora de la canònica. Aquesta comunitat que tenia el seu origen en l'església de Santa Maria d'Almatà, encara subsistia el 1797 (amb vint-i-tres membres). A partir del 1836 va patir una forta davallada fins la seva extinció el 1851.	Santa Maria la Major	Santa Maria la Major

A començament del segle XIX, durant la Guerra del Francès, l'església va resultar tan malmesa que fins i tot hom va pensar en aixecar-la de nou. Durant la Primera Guerra Carlina s’utilitzà de caserna, més endavant de presó i encara més enllà altre cop de caserna. El 1881 es van portar a terme obres de neteja. Arran de la guerra civil va tornar a patir desperfectes i darrerament s’han portat a terme diverses campanyes de restauració. Es tracta d’un edifici de nau única amb absis poligonal i capelles laterals. Bàsicament és del segle XIV. Té un poderós campanar, la base del qual és ocupada per la capella de la Mare de Déu. A l’angle nord-oest hi ha un segon campanar, el “del Moro”, més petit.	La capella de la Mare de Déu, base del campanar	Planta esquemàtica de Santa Maria la Major de Balaguer

	Santa Maria la Major de Balaguer D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvant (1918) Biblioteca de Catalunya

Bibliografia:
- SANAHUJA, Fra Pere. Història de la ciutat de Balaguer. Barcelona: Ed. Seràfica, 1965
- PLADEVALL, Antoni; ALÓS, Carme; GIRALT, Josep; GRATACÓS, Joaquim; CASES, Maria-Lluïsa. Catalunya romànica. Vol. XVII la Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1994
- ALÓS, Carme; GIRALT, Josep. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura II. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003

Situació:

La canònica de Balaguer es va establir en diversos indrets:
1 - Santa Maria d'Almatà (Santuari del Sant Crist)
2 - Església de Sant Salvador (pràcticament desapareguda)
3 - Santa Maria la Major

Canònica de Balaguer

Baldiri B. - Gener de 2012