Benedictins
 

El topònim de Cellers es troba documentat des del 986, en una donació. Aquest nom fa pensar en l'existència en aquest indret de cel·les o eremitoris de tipus monacal, al voltant de l'església de Sant Celdoni. S'hi custodiaven les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, que tradicionalment hom considera que els fidels van traslladar des de Calahorra, fugint de la invasió dels àrabs.

La comunitat de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers s'esmenta per primer cop el 1038, en aquesta data consta la donació de l'església de Sant Martí de Cellers als monjos Guillem, Sunifred i el sacerdot Galí, que residien a Sant Celdoni.

El 1071 l'església de Sant Celdoni fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent. Sembla que és a partir d'aquesta data que s'organitza segons la regla benedictina. En aquest moment és quan es fan importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV. Des de mitjan del segle XIV pateix una forta davallada que agreuja l'estat de la precària comunitat. De fet només es manté el títol de prior, que ni residia al monestir. El 1399 les relíquies dels sants titulars són traslladades pel comte Joan Ramon Folc a Cardona.

El 1593 les seves rendes foren atorgades a la canònica de Solsona, fins aquest moment encara seguia sotmès a Sant Serni. L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es basteix una nova rectoria. L'església es va restaurar el 1898, es tracta d'un edifici singular, amb tres absis en forma de creu.