Monestirs de
Catalunya
Canonges agustinians Monestir de Santa Maria de Lluçà
< anterior Inici Catalunya Osona Lluçà següent >
castellano
cercador contacte facebook

Osona
 
< monestirs imprescindibles... >

Origen

Aquest establiment monàstic té el seu origen en la reorganització territorial feta en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s’havien recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d’aquella línia defensiva. La fortalesa estava sota la influència del comtat de Barcelona. El primer senyor de Lluçà conegut és Sunifred (988).

Santa Maria de Lluçà
Santa Maria de Lluçà
Claustre
Murals

Santa Maria de Lluçà
Pati del monestir

Santa Maria de Lluçà
Restes del celler


L’església de Santa Maria

L'església de Santa Maria de Lluçà fou consagrada el 905, però tot fa pensar que es tractava d’una reconstrucció d’una capella anterior, potser del segle IX.

Santa Maria de Lluçà
Façana de l'església


Santa Maria de Lluçà
El claustre

Santa Maria de Lluçà
Campanar renovat


La canònica

L’església va adquirir certa importància a la comarca i en un moment indeterminat hom va decidir d’establir-hi una comunitat de canonges. És segur que el 1150 no hi havia cap comunitat a l’església i que el 1168 era ja en funcionament. Possiblement es fundés cap el 1154. Hom sap que l’establiment es regia per la regla de Sant Agustí. El 1192 es va posar el priorat de Lluçà sota la protecció del de l'Estany. A finals del segle XIII és quan la comunitat va assolir la seva màxima esplendor. La comunitat era relativament nombrosa i tenia cura de la pròpia església com d’algunes més, escampades a les rodalies.

Santa Maria de Lluçà
Nau de l'església


Santa Maria de Lluçà
Ferramenta del portal

Santa Maria de Lluçà
Ferramenta del portal


Decadència

El segle següent és el del declivi, la comunitat s’havia reduït a la mínima expressió. Aquesta decadència es va aprofundir amb els priors comendataris, canonges d'altres llocs que no tenien residència a Lluçà. A començament del segle XVI, havia deixat pràcticament d'existir, a mitjan del mateix segle es parla de l’estat de ruïna dels edificis. El 1609 es va unir al capítol dels canonges de Barcelona, que va continuar mantenint l’església amb un rector, que en tenia cura, fins el 1849. A partir de la desamortització va passar a parròquia, sense dependència de Barcelona.

Santa Maria de Lluçà
Sepulcres al claustre

Santa Maria de Lluçà
Capitell del claustre


L’església

L’edifici actual no és el que es va fundar el 905. Per les seves característiques, hom pensa que l’església pertany al segle XII, potser quan es va instituir la canònica. Originàriament l’església tindria una única nau encapçalada per un gran absis, amb creuer rematat per dos absis més.

Aquell edifici va patir els efectes dels terratrèmols del segle XV, que també van afectar altres dependències del monestir. Tant la façana com el campanar són obres posteriors, igual que l’absidiola del costat del campanar, que també es va perdre, possiblement pel terratrèmol. Ha estat restaurada durant el segle XX.

Santa Maria de Lluçà
Capitell del claustre

Santa Maria de Lluçà
Capitell del claustre
Claustre

El claustre

És petit i de planta irregular. No està documentada la seva construcció però tot fa pensar que sigui de la mateixa època que l’església actual (segle XII). Té una gran varietat d’elements decoratius, força interessants, tant en els mateixos capitells com en les decoracions dels respectius àbacs. Té un total de 22 peces distribuïdes en les quatre galeries, dels quals s’han perdut dos capitells.

Santa Maria de Lluçà
Capitell del claustre

Santa Maria de Lluçà
Capitell del claustre


Decoració mural

El 1954 es van descobrir importants restes de decoració mural a l’interior de l’església, que ara s’han arrencat i es guarden en unes sales annexes de l’antic monestir. Són obra del segle XIV. Es conserven dos grans plafons, el primer amb Escenes de la Vida de Crist i el segon amb les corresponents a la Vida de Sant Agustí. Entre aquestes composicions es situava un gran Pantocràtor. Hi ha altres fragments menors: un amb un Àngel de l’Anunciació, el segon molt deteriorat, amb un Sant Jordi i el drac, i el tercer, de difícil identificació, amb dos Personatges davant d’un altar sota l’escut dels Serra, potser relacionats amb la família dels donants, que no llueixen nimbe.

En diversos espais dels murals es veuen escuts de la família Serra. Cal tenir el compte que un tal Ponç sa Serra fou prior del monestir entre el 1348 i 1372, el que fa pensar que la realització de l’obra tingués alguna relació amb ell.

Santa Maria de Lluçà
Pantocràtor

Santa Maria de Lluçà
Crucifixió

Murals

Altres elements

Cal destacar la valuosa ferramenta de la porta principal, molt ben conservada. A la capella lateral, on hi havia l’absidiola perduda, es conserva una àmplia mostra de peces d’orfebreria i objectes litúrgics.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva l’altar de fusta pintada en època romànica amb tres plafons esplèndidament decorats.

Al mateix museu es conserva també una creu d’altar pintada, de la mateixa època.

Al claustre es conserven dos sepulcres gòtics, el primer pertanyent al canonge Bernat de Merlès, possiblement del segle XIII. El segon pertany al canonge Ramon de Casovers, mort el 1395.

Santa Maria de Lluçà
Escenes de la vida de Sant Agustí

Santa Maria de Lluçà
Escenes de la vida de Crist


Bibliografia:
- Antoni Pladevall, Albert Benet. Catalunya romànica. Vol. II, Osona I. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1984
- Antoni Pladevall i Font. Santa Maria de Lluçà. Antiga canònica agustiniana. Sellarès. Torelló, 1997
 

Situació

La canònica és situada al lloc de Lluçà, al nord de Prats de Lluçanès


Santa Maria de Lluçà

Baldiri B. - Maig de 2013