Altres monestirs d'Indre i Loira

Inicialment, el lloc era conegut amb el nom de Saint-Michel de Luzé, però amb el temps aquesta denominació fou substituïda per la de Bois-Aubry, que es va imposar definitivament al segle XV. Durant el segle XVI s'hi instaurà el règim comendatari. En aquesta mateixa època, l'abadia també hauria patit els efectes de les guerres de Religió i va entrar en un llarg període de decadència que es va prolongar fins a la seva supressió arran de la Revolució Francesa. Venuda el 1792, l'antiga abadia va entrar en ruïna. El 1978 s'hi establí una comunitat de l'Església ortodoxa que va iniciar la restauració del conjunt. Des del 2006 és de propietat particular. Malgrat els anys d'abandó, s'han pogut recuperar parcialment algunes estructures medievals.

L’abadia també va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys. En el darrer quart del segle XV es va construir el claustre. El darrer abat regular fou Jacques de Mauny († 1542), mentre que el seu germà François († 1558) va ser el primer abat comendatari i va governar Noyers entre els anys 1544 i 1554. Posteriorment, durant les guerres de Religió, bona part del monestir va resultar afectada el 1589. El 1659 s'hi va introduir la reforma de la congregació de Saint-Maur, que va impulsar noves construccions, però a mitjan segle XVIII la comunitat ja es trobava en decadència. L’església i la major part de les dependències es van perdre arran de la Revolució, però encara es conserven algunes construccions del segle XVIII.

El lloc va continuar acollint eremites fins que, el 1092, Saint-Martin hi va fundar una canònica regular agustiniana. Aquesta comunitat es va mantenir activa com a priorat, sota la protecció de la influent casa fundadora, fins al 1742. Després del cessament de l'activitat, el conjunt fou parcialment enderrocat. Posteriorment, fou venut arran de la Revolució. Actualment, només se'n conserven les ruïnes, ben condicionades per a la visita. El poeta Pierre de Ronsard (1524-1585) fou nomenat prior d’aquesta casa, on va morir i també hi fou enterrat.

El nou monestir benedictí es va establir en un indret allunyat. Malgrat això, l’església de Notre-Dame-de-l’Écrignole es va conservar i va passar a dependre de Beaumont com a parròquia. El monestir va mantenir els seus vincles amb Saint-Martin, i les monges restaren sotmeses a les seves disposicions, fet que va originar litigis entre ambdues institucions. L’abadia tenia diversos priorats dependents, entre els quals destacava el de Notre-Dame de Moncé (Indre i Loira), que posteriorment fou elevat a la categoria d’abadia. La comunitat es va mantenir activa fins a la Revolució, tot i que el 1784 un greu incendi va afectar profundament el conjunt monàstic. Actualment, només se’n conserven alguns vestigis.

A començament del segle XV, durant la guerra dels Cent Anys, l’abadia fou víctima de saquejos, situació que es repetí el 1562 arran de les guerres de Religió. El 1668 es va incorporar a la Congregació de França i, durant el segle XVIII, s’hi van dur a terme importants obres de renovació. Poc després, el 1791, la Revolució va posar fi a la vida monàstica a Gastines i es va iniciar el procés d’enderroc del conjunt. Actualment, es conserven algunes restes antigues i construccions del segle XVIII.