Abadia de Notre-Dame d’Aiguevive

La regularització del monestir no fou acceptada per tots els eremites de Fontaines-les-Blanches i alguns membres de la comunitat no es van adaptar al canvi. Entre ells hi havia Géoffroy, un dels fundadors, que es va establir prop d’Aiguevive. Poc després, Géoffroy va morir i fou enterrat en aquest indret. D’altra banda, a Notre-Dame-de-Belvaut (Bella Valle), situat a poca distància, s’hi havia establert una comunitat de canonges regulars que, l’any 1147, va rebre de Garlet, senyor de Montrichard, el lloc d’Aiguevive.

A mitjan segle XIV, Aiguevive va ser víctima dels mercenaris coneguts com a routiers, que van incendiar el monestir. Tot i l’escassetat d’informació, és probable que, quan els canonges hi van poder tornar, es reconstruïssin les dependències. Tanmateix, a mitjan segle XV, a causa dels conflictes, el conjunt tornava a trobar-se en ruïnes. L’any 1552, en època del darrer abat regular, la comunitat estava formada per quatre canonges. El seu successor, ja en qualitat d’abat comendatari, es va encarregar de la gestió de l’establiment que, a poc a poc, entrava en decadència, situació que es va agreujar amb les guerres de Religió i l’arribada dels hugonots.

Durant la segona meitat del segle XIX i el darrer quart del segle XX es van portar a terme obres de rehabilitació de les restes. L’element més notable de l’antiga abadia és l’església, una construcció d’estructura romànica. Consta de tres naus, que han perdut les voltes, seguides d’un transsepte i d’una capçalera formada per tres absis de planta semicircular; els absis laterals s’obren als braços del transsepte. Sobre el creuer s’aixeca un campanar de planta octogonal. La portada de ponent conserva la seva decoració escultòrica d’època romànica. També es conserven algunes dependències auxiliars dels segles XVII i XVIII.