Abadia de Noirlac

S’ha atribuït a Ebbes de Déols, senyor de Charenton († 1160), el suport a l’assentament definitiu de la comunitat. El mateix Ebbes figura també entre els promotors de la fundació de l’abadia de Notre-Dame de Varennes (Indre). En un relat sobre la vida de Bernat de Claravall (1090-1153), redactat poc després de la seva mort, s’esmenta que el primer abat de Domus Dei fou Robert de Châtillon, parent del mateix Bernat. La tutela i la filiació del monestir es van assignar a l’abadia de Claravall (Aube). Durant aquesta primera etapa, el monestir es va desenvolupar gràcies al suport dels senyors de Charenton.

Al segle XVII l’abadia va viure una revifalla, però a començament del segle XVIII es van haver d’emprendre obres de reparació i millora de les dependències monàstiques. La comunitat fou dissolta el 1790 arran de la Revolució i el monestir es va vendre. Afortunadament, i de manera excepcional, no fou enderrocat. El 1822 va canviar de propietari i es va convertir en una fàbrica de porcellana, fet que va comportar importants modificacions en les dependències monàstiques per adaptar-les al nou ús. Aquesta activitat es va mantenir fins al 1886, quan el lloc ja feia anys que estava protegit. Posteriorment va tenir diverses funcions assistencials i fins i tot va acollir refugiats de la Guerra Civil espanyola.

Al costat sud s’estén el claustre, que dona accés a les diverses dependències que l’envolten, també disposades segons els models característics del Cister. És una obra dels segles XIII i XIV, tot i que presenta parts reconstruïdes al segle XVIII i restaurades després de les intervencions efectuades al segle XIX. A llevant del claustre hi ha la sala capitular, originària del segle XII, restaurada al segle XX, i, al seu costat, la cambra del calefactori. A la planta superior hi ha el dormitori. L’edifici més important del costat sud del claustre és el refetor medieval. Al costat de ponent se situen el celler i el dormitori dels conversos.