L'església de Santa Maria de Lluçà té el seu origen en la reorganització territorial portada a terme en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que ja s’havien recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d’aquella línia defensiva.
Pati al sud del claustre
El castell de Lluçà està documentat des del 905, data de la consagració de l’església de Santa Maria. Tot fa pensar que la benedicció es va fer a conseqüència d’una reconstrucció d’una capella anterior, potser del segle IX. L’església va adquirir certa importància a la comarca i en un moment indeterminat hom va decidir d’establir-hi una comunitat de canonges. És segur que el 1150 no hi havia cap comunitat a l’església i que el 1168 era ja en funcionament. Possiblement es fundés cap el 1154. Hom sap que l’establiment es regia per la Regla de Sant Agustí. El 1192 es va posar el priorat de Lluçà sota la protecció de Santa Maria de l'Estany.
A finals del segle XIII és quan la comunitat va assolir la seva màxima esplendor, aquesta era relativament nombrosa i tenia cura de la pròpia església i d’algunes més, escampades a les rodalies. El segle següent és el del declivi, la comunitat s’havia reduït a la mínima expressió. Aquesta decadència es va aprofundir amb els priors comendataris, canonges d'altres llocs que no tenien residència a Lluçà. A començament del segle XVI, havia deixat pràcticament d'existir, a mitjan del mateix segle es parla de l’estat de ruïna dels edificis. El 1609 es va unir al capítol dels canonges de Barcelona, que va continuar mantenint l’església amb un rector, que en va tenir cura fins el 1849. A partir de la desamortització va passar a parròquia, sense dependència de Barcelona.
Restes del celler
Façana de l'església
L’edifici actual no és el que es va fundar el 905. Per les seves característiques, hom pensa que l’església pertany al segle XII, potser quan es va instituir la canònica. Originàriament l’església tindria una única nau encapçalada per un gran absis, amb creuer rematat per dos absis més. Aquell edifici va patir els efectes dels terratrèmols del segle XV, que també van afectar altres dependències del monestir. Tant la façana com el campanar són obres posteriors, igual que l’absidiola del costat del campanar, que també es va perdre, possiblement pel terratrèmol. Ha estat restaurada durant el segle XX.
El claustre és petit i de planta irregular. No està documentada la seva construcció però tot fa pensar que sigui de la mateixa època que l’església actual (segle XII). Té una gran varietat d’elements decoratius, força interessants, tant en els mateixos capitells com en els respectius àbacs. Té un total de 22 peces distribuïdes en les quatre galeries, dels quals s’han perdut dos capitells. Al claustre es conserven dos sepulcres gòtics, el primer pertanyent al canonge Bernat de Merlès, possiblement del segle XIII. El segon pertany al canonge Ramon de Casovers, mort el 1395.
El claustre
Ferramenta del portal
Interior de l'església
El 1954 es van descobrir importants restes de decoració mural a l’interior de l’església, que ara s’han arrencat i es guarden en unes sales annexes de l’antic monestir. Són obra del segle XIV. Es conserven dos grans plafons, el primer amb escenes de la vida de Crist i el segon amb les corresponents a la vida de sant Agustí. Entre aquestes composicions es situava un gran Pantocràtor. Hi ha altres fragments menors: un amb un àngel de l’Anunciació, el segon molt deteriorat, amb un sant Jordi i el drac, i el tercer, de difícil identificació, amb dos personatges davant d’un altar sota l’escut dels Serra, potser relacionats amb la família dels donants, que no llueixen nimbe. En diversos espais dels murals es veuen escuts de la família Serra. Cal tenir el compte que un tal Ponç sa Serra fou prior del monestir entre el 1348 i 1372, el que fa pensar que la realització de l’obra tingués alguna relació amb ell.
Pintures murals
Pantocràtor
Pel que fa al mobiliari litúrgic i altres elements decoratius, cal destacar la valuosa ferramenta de la porta principal, molt ben conservada. A la capella lateral, on hi havia l’absidiola perduda, es conserva una mostra de peces d’orfebreria i objectes litúrgics.
Al Museu Episcopal de Vic es conserva l’altar de fusta pintada en època romànica amb tres plafons esplèndidament decorats.
Al mateix museu es conserva també una creu d’altar pintada, de la mateixa època.
Altar i creu
Museu Episcopal de Vic
Col·lecció particular
Planta esquemàtica de l'església
- GAVÍN, Josep M. (1984). Inventari d'esglésies. Vol. 15. Osona. Barcelona: Arxiu Gavín
- PLADEVALL I FONT, Antoni (1974). El monestir de Santa Maria de Lluçà. Granollers: Ed. Montblanc-Martin
- PLADEVALL I FONT, Antoni (1984). Catalunya romànica. Vol. II. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- PLADEVALL I FONT, Antoni (1997). Santa Maria de Lluçà. Antiga canònica agustiniana. Pladevall
- PLADEVALL I FONT, Antoni (2006). Els canonges de Santa Maria de Lluçà. Parròquia de Santa Maria de Lluçà
Lluçà és al nord de Prats de Lluçanès, entre Vic i Gironella