La canònica

El 1168 es reorganitzà la canònica, amb la participació del bisbat de Roda que hi va traslladar la comunitat canonical, tot i que va mantenir una vintena de canonges al lloc d’origen. Es va adoptar la regla de Sant Agustí. El 1254 la comunitat de canonges va organitzar-se com a canònica regular, amb el dret dels seus membres a tenir propietats privades. Va continuar molt vinculada amb la de Roda. En el decurs del temps va acumular una gran riquesa i poder, que fins i tot va conservar després de la desamortització.

La Seu Vella. Façana sud
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1912
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

S’ha identificat la primitiva església de Santa Maria l’Antiga (o Santa Maria in Sede) amb les construccions que encara resten a l’ala de ponent del claustre i al seu costat hauríem de situar les dependències canonicals. Més endavant, quan es va edificar la catedral, l’antiga església de nau única hauria passat a ésser utilitzada com a dependència de la canònica.

La catedral

A finals del segle XII s’endegaren les obres per aixecar un nou temple catedralici, sota les ordres de Pere de Coma. La construcció de l’edifici es va allargar fins a finals del segle XIII. El claustre s’hauria bastit posteriorment, entre els segles XIII i XIV. Al segle XV hom pot considerar l’obra de la catedral enllestida, inclòs el mobiliari, cor, retaules, etc. El 1707 la seu es va traslladar a l’església de Sant Llorenç mentre es bastia la nova catedral, que es va consagrar el 1781.

Porta dels Fillols
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1924
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

D’església a caserna

Degut a la seva situació, en una zona elevada i al costat del castell, el lloc tenia un evident interès defensiu. La catedral fou utilitzada com a hospital i fortalesa durant la guerra dels Segadors (des del 1640). El 1707 el lloc fou tancat al culte i els canonges es van refugiar a Sant Llorenç i ja no hi pogueren retornar més.

La comunitat reclamava la propietat del lloc i per això, en 1746, Felip V va ordenar la demolició dels edificis, cosa que no s’arribà a portar a terme per la mort del mateix monarca. Aquell any s’ordenava la seva adaptació com a caserna, perdent-se els darrers béns mobles que hi restaven. Aquesta situació va començar a canviar amb la declaració de Monument Nacional (1918) i la seva cessió a l’Administració (1948), després van seguir les primeres obres de restauració. Ara depèn de la Generalitat de Catalunya.