Priorat de Sainte-Énimie
Priorat de Burle / Burlatis / Monestir de Sainte-Énimie
(Sainte-Enimie / Gorges du Tarn Causses, Losera)
A la part alta de la població
El priorat benedictí de Sainte-Énimie fou fundat l’any 951 per Esteve, bisbe de Mende, en aquella data va donar el lloc a l’abadia de Saint-Chaffre (Alt Loira), esmentant que hi reposaven les restes de la verge Enímia. Una tradició tardana, popularitzada més endavant, esmenta que aquí hi hagué una antiga casa monàstica fundada per Enímia, filla del rei franc Clotari II, per tant, del segle VII, de la que ella hauria sigut la primera abadessa.
Caplletra d'un manuscrit
Imatge de Wikimedia
Segons la tradició, Enímia era filla de Clotari II i hauria viscut en el segle VII, per defugir del matrimoni i dedicar-se a Déu es va contagiar de la lepra i es va refugiar a la regió del Gavaudan, on es va deslliurar miraculosament de la seva malaltia banyant-se a la font Burlatis, però cada vegada que abandonava el lloc tornava a adquirir la malaltia, recuperant un altre cop la salut, banyant-se a la font. Després de viure retirada, va fundar el monestir de Burle i el bisbe de Mende la va nomenar abadessa. La casa hauria prosperat gràcies al suport de la casa reial, a la qual pertanyia. Més endavant el monestir es va perdre i el 951 es va recuperar.
La vida del priorat va continuar vinculada a Saint-Chaffre, en els anys següents la casa va anar augmentant el seu patrimoni gràcies a les compres i donacions dels fidels. A mitjan segle XV, va deixar de tenir priors elegits pels mateixos religiosos i aquells van passar a ser nomenats externament, sense obligacions monàstiques. El 1657, la vila de Sainte-Énimie va patir els efectes d'una incursió militar, però que no va afectar el monestir. Entre els anys 1788 i 1790 el priorat fou secularitzat, els monjos van haver de deixar l'hàbit i regla benedictins per convertir-se en preveres, sota la jurisdicció del bisbe de Mende. Després d'abandonar la casa, aquesta fou víctima de destruccions, convertint-se en una pedrera per a altres construccions de la vila. Es conserven restes de l’església i el refetor.
Fotografia de Wikimedia
Fotografia de Wikimedia
- ANDRÉ, Ferdinand (1867). Histoire du monastère et prieuré de Sainte-Enimie au diocèse de Mende. Bulletin de la Société d'agriculture, industrie, sciences et arts du département de la Lozère. Mende: Privat
- AUBERT, R. (1963). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 15. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
- BERTRAN DE MARSEILLE (1916). La vie de Sainte Énimie, poème provençal du XIIIe siècle. París: Champion
- CHEVALIER, Ulysse (1884). Cartulaire de l'abbaye de Saint-Chaffre du Monastier, ordre de Saint-Benoît. París: Picard
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- DARNAS, Isabelle; i altres (2010). Évêché et monastères dans le Gévaudan du haut Moyen Âge. Annales du Midi, núm. 271
- DEVIC, Claude; VAISSETTE, Joseph (1875). Histoire générale de Languedoc, vol. V. Tolosa de Llenguadoc: Privat
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 12. París: Bloud et Barral
- IGNON, J.J.M. (1835). Notices historiques sur quelques édifices religieux du département de la Lozère. Mende: Ignon
- PASCAL, Jean-Baptiste É. (1846). Recherches historiques et critiques sur Sainte Énimie et sur la ville de ce nom. París: Langrand
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
Santa Enimia (Sainte-Enimie / Gorges du Tarn Causses) és a la riba del riu Tarn, al sud de Mende