La canònica

El 1170 és quan Alfons I, amb el consell i voluntat d’Arbert de Castelvell (segons consta explícitament al document fundacional) va portar a terme la donació del castell a Joan de Santboi, canonge de Tarragona, triat per l’arquebisbe Hug. Hom va establir un pacte entre la mitra i la recent creada canònica pel qual, els priors d’Escornalbou exercien el domini (amb certes limitacions) del castell i les seves rendes. També havien d’aixecar una església, dedicada a Sant Miquel, en un lloc que llavors devia estar pràcticament en ruïna. Des d’Escornalbou, els canonges s’encarregaren de la repoblació d’alguns llocs (Segura, Pradell...). Els canonges van renunciar a elegir el prior, és l’arquebisbe qui es reservava aquest dret. Joan de Santboi va exercir aquest càrrec fins la seva mort, el 1206.

L'església

Volta del presbiteri

El priorat va tenir una existència força esmorteïda. De fet la construcció de l’església no es va iniciar fins la darreria del segle XII. Aquest edifici no es va consagrar fins el 1240. Durant una llarga època no es van elegir priors, aquests eren els mateixos arquebisbes tarragonins. La decadència es va accentuar i la ruïna va ser tan espiritual com material, malgrat els esforços que es feien des del capítol de Tarragona. El 1408, consta que el rei Martí I l’Humà va assignar 400 florins per a obres de reparació del castell, amb finalitat defensiva. El priorat es va secularitzar el 1574, quan només tenia un canonge.

Portada de la sala capitular

Sala capitular

El convent franciscà

El 1580, sis anys després que els canonges deixessin Escornalbou, el bisbe de Tarragona Antonio Agustín va cedir el lloc als framenors. Al segle XVIII consta que Escornalbou era encara centre de la baronia. En aquest lloc s’hi va establir un col·legi franciscà, que va tenir vida fins l’exclaustració (1835).

El pati

Galeria del claustre remuntat

De l’exclaustració fins ara

El lloc devia quedar abandonat, hom diu que els veïns el consideraven embruixat; de nit es sentien sorolls i es veien llums i fum... fins que van decidir aplegar un grup de valents que es van encaminar al castell, on van descobrir que en alguna de les dependències es fonia moneda falsa. Des de llavors es van acabar els estranys moviments.

Arc del claustre

Construccions annexes

El 1908 el diplomàtic Eduard Toda (1855-1941) va invertir una part de la seva fortuna en comprar el lloc, que va restaurar d’una manera fantasiosa i la va condicionar com a residència, hi va aplegar una bona biblioteca, mobiliari i altres col·leccions, que es conserven parcialment. El 1926 Eduard Toda va cedir el lloc a l’arquebisbat, que el va posar a la venda, sense èxit. Després de diversos canvis de propietari, el 1941 va passar a mans de l’industrial Josep M. Llopis, i més endavant al banc Urquijo. Des del 1983 és propietat de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.

Entrada a les noves dependències

Portal del recinte

Els edificis

L’estat actual del castell i canònica té pocs elements originals, la major part són el resultat de la fantasiosa restauració portada a terme a començament del segle XX pel seu propietari Eduard Toda.

Les úniques construccions originals, tot i que també s’han restaurat són: l’església, l’ala de llevant del claustre i la galeria del claustre remuntada ara com a mirador.

Escornalbou

Escornalbou
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1916
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

L’església és de nau única, amb volta de canó lleugerament apuntada. Té un absis quadrat amb volta gòtica que es separa de la nau per dues columnes adossades, amb capitells. El paviment del presbiteri és en un nivell sobrealçat en relació a la nau. Sota seu hi ha una cripta. Té una portada de mig punt amb arquivoltes molt simples, només la més externa té decoració; tres columnes per banda, amb capitells llisos. Aquesta construcció caldria situar-la a cavall dels segles XII i XIII.

Façana de l'església
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1916
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

Interior de l'església, abans de la restauració
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1916
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

El claustre era al sud de l’església. Ara el lloc és ocupat per un jardí. Una part dels seus arcs es troben ara remuntats com a mirador sobre la plana. El 1240 era ja acabat, el que fa que s’ha de datar a començament del segle XIII.

Davant de l’església es veuen tres sepulcres antropomòrfics, excavats a la roca, un d’ells amb la seva tapa.

La sala capitular és a llevant del claustre, separada de l’església per una sagristia allargassada. És petita, de planta quadrada i volta gòtica. Hom hi accedeix per una porta de mig punt, flanquejada per dues parelles de finestres.

Sala capitular
D'una fotografia estereoscòpica de Josep Salvany, 1916
Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany

Situació

S'hi va des de Reus, per Montbrió del Camp i Riudecanyes, d'on surt la carretera que hi porta