Desert de Sant Hilari de Cardó

Convent de Sant Hilari de Cardó / Sant Hilarió / Balneari de Cardó

(Benifallet, Baix Ebre)

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó

Ramon Berenguer IV va conquerir Tortosa en 1148. Benifallet i la seva rodalia foren donats als Pinyol que es convertiren en els senyors d'aquestes terres fins que el 1417 el senyoriu va passar a mans dels monjos de Benifassà. A començament del segle XVII el lloc de Cardó pertanyia encara al monestir de Benifassà, tot i que ho compartia amb altres propietaris.

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó

En aquesta època, els carmelitans, a més dels convents situats en zones urbanes van començar a establir també els “deserts”, llocs apartats on no tenien contacte amb la resta de la població i portaven una vida ascètica. Fra Jeroni de l'Assumpció, prior del convent de Tortosa va impulsar la creació d’un d’aquells deserts i es va triar aquest lloc perquè reunia les condicions oportunes per establir-s’hi: apartat de nuclis habitats i amb aigua abundant. Els descalços van comprar els terrenys, demanaren l’oportú permís a la comunitat cistercenca de Benifassà i es van poder establir el 1606, oficialitzant en un solemne acte la fundació del desert, dedicat a sant Hilari, o Hilarió.

El 1617 es va consagrar una església, data en què també s'establí definitivament la comunitat que va arribar a tenir 30 religiosos i eremites. Va rebre el suport, des del 1676, de Pere Antoni d'Aragó i la seva esposa, també protectors de Poblet. Des dels inicis el convent va mantenir plets amb els pobladors veïns amb motiu de drets de pastura, és de suposar que els incendis que van patir els boscos en aquella època hi tinguessin relació. Des dels inicis es combinava la vida comunitària amb l'eremítica. Al voltant del convent existeixen encara moltes de les onze ermites que eren ocupades pels monjos que vivien isolats.

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó

La primera ermita que es va aixecar fou la de Sant Bernat -o Ermita Cremada- bastida inicialment com a porteria del conjunt monàstic. El sobrenom és degut al fet que va ser víctima d'un incendi. Hom deia que la mateixa comunitat l'havia cremat intencionadament després d'haver sorprès l'ermità que l'ocupava amb una dona, aquestes tenien l'accés prohibit en tot el desert. L'ermita de Sant Josep (1611) fou fundada a iniciativa de Josep Dalmau, benefactor dels carmelitans. La de l'Àngel Custodi el 1612.

Una llegenda diu que l'ermita de Sant Simeó l'Estilita –o ermita de la Columna, fundada el 1612- va ser ocupada per un dels fundadors del convent, aquest va caure un dia, de cap per avall, en un forat on hi havia una font. Va poder sortir perquè de manera miraculosa va donar-se la volta, trobant-se cara amunt. Altres ermites foren les de Santa Teresa (1612), Sant Jeroni (1613), del Carme (1613), Santa Anna (1614), Sant Onofre (1616), que havia estat ocupada pel fundador del convent. Sant Joan Baptista (1616), i Santa Agnès (1622). Més endavant es van aixecar les ermites de Santa Maria del Borboll, la de la Nativitat (desapareguda) i la de Sant Roc.

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Dibuix de Jaume Pahissa
Publicat per Gaietà Barraquer, el 1906
Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna

A causa del seu isolament, el lloc no va patir directament els efectes de les guerres que en diferents èpoques van afectar les terres baixes. A començament del segle XIX la comunitat era d'una vintena de membres. El convent fou suprimit amb l'exclaustració de 1835 i un cop abandonat, fou saquejat. El 1866 s'inaugurà un balneari en el lloc de l'antic convent arruïnat, aquesta activitat es desenvolupà fins al 1967. Durant la guerra Civil (1938) el lloc fou utilitzat d'hospital per l'exèrcit republicà. Des del 1974 s'exploten les seves aigües, diverses empreses s'han dedicat successivament a la comercialització d'aquestes.

Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna
Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Ermita de la Columna
Sant Hilari de Cardó
Sant Hilari de Cardó
Detall del mapa dels establiments del Carme Descalç a Catalunya
Provinciarum Et Conventuum Fratrum...
Giovanni B.Sintes (c1739-1750)
Bayerische Staatsbibliothek

Bibliografia:
  • BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Tomo II. Barcelona: F. J. Altés
  • BEGUER PINYOL, Manuel (1948). El valle de Cardó. Tortosa: Algueró i Baiges
  • GAVÍN, Josep M. (1977). Inventari d'esglésies. Vol. 1. Montsià, Baix Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Priorat, Matarranya. Barcelona: Arxiu Gavín
  • NARVÁEZ, Carme (2000). El tracista fra Josep de la Concepció i l'arquitectura carmelitana a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona
  • NARVÁEZ, Carme (2005). Els espais conventuals i la seva projecció eremítica: el desert de Cardó. Recerca, núm. 9
  • RECODER, Josep (1888). Glorias Teresianas de Cataluña publicadas con motivo del tercer centenario de la… Barcelona: La Hormiga de Oro

Situació:
Vista aèria

Es puja a Sant Hilari des de Rasquera, a tocar de la carretera de Tortosa a Mora