Benedictins
 

Tradicionalment hom situa l'origen del santuari en una ermita fundada cap l'any 800 per un membre dels Cartellà. L'únic que es pot constatar documentalment és que el 1198 era un priorat benedictí que depenia de Sant Pere de Besalú. És cert que els Cartellà dotaren amb propietats aquest lloc.

El 1406 els monjos benedictins marxaren, deixant el culte a mans de sacerdots regulars. A la segona meitat d'aquest segle el lloc restà abandonat per mor dels terratrèmols. Arran de l'aparició de la Mare de Déu a un pagès (1483), comença una època d'esplendor, torna a obrir-se l'església, de la que s'encarrega una comunitat de preveres, presidida per un prior comendatari, des del 1485 fins a final del segle XVIII.

A més del fervor popular, el lloc gaudí de la protecció reial i la pontifícia el que propicià que fos engrandit. El santuari inicià la seva davallada el 1836 del que es va refer en instal·lar-hi un seminari. Entre el 1912 i 1949 es va aixecar un nou santuari, consagrat el 1952.