|
Aquest
monestir fou impulsat per Lanceline d’Harcourt
(1003-1069), esposa del comte Guillem I d’Eu (985-1058),
els quals, cap el 1046, van posar el seu castell de Saint-Pierre-sur-Dives a disposició de la primera
comunitat de monges benedictines, a més de dotar
econòmicament aquella fundació. Pocs anys després (entre
el 1049 i 1058) les monges es van traslladar a
Saint-Désir, prop de Lisieux, no lluny d’aquí i el 1994
a Valmont (Sena Marítim).
Immediatament el lloc fou ocupat per una comunitat
masculina vinguda de l'abadia de Sainte-Trinité du Mont
(Rouen, Sena Marítim) sota la direcció de l’abat Ainard.
La fundadora, Lanceline, va professar a Saint-Désir, on
va morir, les seves restes foren inhumades a
Saint-Pierre-sur-Dives. |
|
|
Amb la
protecció de Guillem el Conqueridor l’abadia va prosperar i el 1067
es va consagrar la seva església amb presència del rei d’Anglaterra.
A començament del segle XII, el monestir va passar per un greu
període de decadència a causa d’interessos personals amb el resultat
de la dispersió de la comunitat i el monestir malmès. A partir del
primer quart de segle començava la seva recuperació i reconstrucció,
activitat que es va veure recolzada per la seva popularitat arran de
fets miraculosos. Després encara va patir els efectes de la guerra
dels Cent Anys i a partir el 1459 adoptà el règim de comenda, el que
no va afavorir la seva recuperació. Al segle XVI es tornava a
restaurar l’església, però el 1562 fou víctima del saqueig de les
tropes protestants. El 1667 la congregació de Saint-Maur arribava a
Saint-Pierre-sur-Dives, impulsant també la restauració de l’església
i la reconstrucció de les altres dependències. El 1790 la Revolució
acabava amb la vida monàstica en aquest indret i l’església va
prendre funcions de parròquia. |
Saint-Pierre-sur-Dives |
