Abadia de Saint-Gildas-des-Bois
Lampridic / S Gildasius de Nemore / S Gildasius de Lauda / S Guédas
(Saint-Gildas-des-Bois, Loira Atlàntic)
L’abadia de Saint-Gildas-des-Bois es va fundar per iniciativa de Simon, senyor de La Roche-Bernard (Morbihan). La nissaga de La Roche era d’origen normand: el seu pare, Bernhard, havia estat un jarl viking que ocupà aquestes terres cap al 919, on arribà a reunir extenses propietats. L’any 1026, Simon de La Roche, ja plenament integrat en el sistema feudal, formalitzà la fundació d’un monestir al qual cedí el lloc de Lampridic. És molt probable que en aquest indret ja s’hi hagués establert una petita comunitat pocs anys abans, procedent de Saint-Sauveur de Redon (Ille-et-Vilaine).
La fundació es dugué a terme amb el vistiplau d’Alan III, duc de Bretanya entre 1008 i 1040. El monestir quedà vinculat a l’abadia de Saint-Gildas-de-Rhuys (Morbihan). L’abat de Rhuys, Félix, participà en la fundació amb l’aportació de relíquies de sant Gildas (c. 494-570), fundador de Rhuys al segle VI; per aquest motiu, la nova casa també es posà sota la seva advocació. El primer abat de Saint-Gildas-des-Bois fou Hélogon. El fundador dotà generosament el nou monestir, fet que permeté la construcció d’una església de grans dimensions, que també exerciria funcions parroquials.
A la seva mort, Simon fou enterrat a l’església; més endavant, el monestir esdevingué també lloc de sepultura d’altres membres de la nissaga de La Roche. Els seus descendents continuaren donant suport a la comunitat, que es convertí en un notable centre de poder econòmic i religiós, tant per aquestes proteccions com per la presència de les relíquies de sant Gildas, especialment invocades en casos de follia. El 1176, el papa Alexandre III posà l’abadia sota la seva protecció. La construcció de l’església es completà vers el 1214. El segle XIV comportà una etapa d’inestabilitat i decadència i, a començament del segle següent, el monestir es trobava en ruïna material.
El 1492, Saint-Gildas passà a ser governat per abats comendataris, fet que no afavorí la seva recuperació; la decadència s’agreujà durant la segona meitat del segle XVI arran de les guerres de Religió. No fou fins a l’arribada dels maurins, el 1645, que s’inicià la reforma i reconstrucció de l’establiment. Tanmateix, l’activitat monàstica desaparegué el 1790, amb la Revolució, moment en què es perderen les relíquies de sant Gildas i el conjunt passà a mans particulars.
L’any 1828, el lloc fou ocupat per les Sœurs de l’instruction chrétienne de Saint-Gildas-des-Bois, que hi mantenen la casa mare. El 1944, durant la Segona Guerra Mundial, el monestir fou víctima d’un bombardeig i quedà greument malmès. L’església, d’origen medieval (segle XII), ha estat objecte de nombroses modificacions i restauracions. És de tres naus amb sis trams, que desemboquen en un transsepte; la nau central es prolonga en un ampli cor, encapçalat per un absis de planta semicircular. L’any 2008 s’hi incorporaren uns vitralls contemporanis, incolors, obra de Pascal Convert.
Cadirat del cor
Cadirat del cor
Vitrall de Pascal Convert (2008)
Vitrall de Pascal Convert (2008)
Sant Gildas
Postal antiga, col·lecció particular
- BESSE, Jean-Martial (1920). Abbayes et prieurés de l'ancienne France, vol. 8, Tours. París : Picard
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 2. París: Bloud et Barral
- LUCO, Jean-François (1869). Histoire de Saint-Gildas-de-Rhuys. Vannes: Imp. L. Galles
- MAÎTRE, Léon (1898). L'ancienne baronnie de la Roche-Bernard. Nantes : Grimaud
- MITRE, Catherine (1983). Les abbayes bretonnes. Nantes: Biennales des Abbayes Bretonnes/Fayard
- SAINT-MAUR, Congregació de (1856). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 14. París: Typographia Regia
Saint-Gildas-des-Bois està situat al nord-oest de Nantes