El priorat de Saint-Pierre de Solesmes fou fundat gràcies a la iniciativa de Geoffroy, senyor de Sablé, el castell del qual estava situat al sud-oest de Solesmes, aigües avall del Sarthe. A començament del segle XI, el fundador va donar els terrenys per bastir el nou priorat a l’abadia de La Couture (Le Mans), de la qual restaria dependent. A més, el va dotar econòmicament per garantir-ne la subsistència. Entre els anys 1006 i 1015, Avesgaud de Bellême, bisbe de Le Mans entre el 995 i el 1036, va consagrar l’església prioral, potser una antiga església parroquial.
Malgrat la seva condició de priorat, ràpidament esdevingué un establiment notable; el 1073, Guillem el Conqueridor en va confirmar la carta de fundació. D’altra banda, al segle XII hi va arribar una relíquia de la Santa Espina, que encara es conserva, probablement portada d’Orient per Robert IV de Sablé († 1193) que havia acompanyat a Ricard Cor de Lleó (1157-1199) en la Tercera Croada. Tot plegat va fer que Solesmes es convertís en una casa monàstica amb una comunitat nombrosa i una intensa activitat, comparable als monestirs de més entitat i superior als priorats de l’època, que sovint tenien funcions principalment administratives sobre el territori i una comunitat reduïda al mínim.
La casa va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys que, en el darrer quart del segle XIV i el primer del XV, va malmetre seriosament l’església i les dependències monàstiques, alhora que reduïa el nombre de monjos de dotze a cinc. Al segle XV es va procedir a la seva restauració; d’aquella època és el monument de la Passió que es va aixecar a l’església, a la base del qual hi ha l’Enterrament de Crist (1496). Entre el 1525 i el 1553 es va construir al creuer un altre monument, la Belle Chapelle, amb la representació de la Dormició de la Mare de Déu a la base. Des de mitjan segle XVI, i durant aproximadament un segle, la casa va viure una època de decadència a la qual van contribuir el règim comendatari instaurat el 1564 i les guerres de Religió (1567), tot i que el monestir no va resultar malmès directament.
El 1664, el priorat de Solesmes va entrar a formar part de la congregació de Saint-Maur, com ja havia passat poc abans a La Couture. Els maurins van trobar el lloc pràcticament sense comunitat, motiu pel qual la seva arribada es pot considerar gairebé una nova fundació. La reforma maurina fou profunda, tant pel que fa als costums de la comunitat, més estrictes, com a la reconstrucció de les dependències monàstiques, característica d’aquella congregació; aquestes obres es van prolongar fins ben entrat el segle XVIII. La vida monàstica a Solesmes va acabar, bé que temporalment, amb la Revolució, quan els monjos foren expulsats del priorat l’any 1791.
Després de passar a mans particulars, però evitant-ne la destrucció, el monacat va tornar a Solesmes el 1833, quan una nova comunitat es va reunir al voltant de Prosper Guéranger (1805-1875), natural d’aquest territori. L’any 1837, amb el vistiplau del papa Gregori XVI, la casa va prendre el títol d’abadia i, al mateix temps, es fundava la congregació de França (actual congregació de Solesmes), que seria, en part, continuadora de l’antiga congregació de Saint-Maur.
A banda de les interrupcions en la seva activitat, l’abadia ha conegut una notable expansió, tant al mateix monestir de Solesmes —amb una dedicació especial a l’estudi del cant gregorià— com per la seva tasca al capdavant de la congregació, que es va estendre també fora de França, com ara a Santo Domingo de Silos (Burgos), a través de Saint-Martin de Ligugé (Viena). També disposa d’una branca femenina, impulsada a partir del monestir de Sainte-Cécile de Solesmes (Sarthe), fundat el 1866.
Cartulaire des abbayes de Saint-Pierre de la Couture...
- BARBEAU, Dom Thierry (2009). Sub titulo Petri. Mille ans d’histoire à l’abbaye de Solesmes. Solesmes: Ed. de Solesmes
- BÉNÉDICTINS DE SOLESMES (1881). Cartulaire des abbayes de Saint-Pierre de la Couture et de Saint-Pierre de Solesmes. Le Mans: Edmond Monnoyer
- BESSE, Jean-Martial (1920). Abbayes et prieurés de l'ancienne France, vol. 8, Tours. París : Picard
- COUTEL DE LA TREMBLAYE, Martin (1892). Solesmes, les sculptures de l'église abbatiale, 1496-1553. Solesmes
- DELATTE, Paul (1909). Dom Guéranger abbé de Solesmes. París: Plon-Nourrit / G. Oudin
- GUÉRANGER, Prosper (1846). Essai historique sur l'abbaye de Solesmes, suivi de la description de l'église abbatiale. Le Mans: Fleuriot













