Antiga església monàstica, ara parroquial
La fundació del monestir de Saint-Martin de Ligugé s’atribueix a Martí de Tours (c. 316-397), considerat un dels grans impulsors del monacat primitiu a la Gàl·lia. Martí va arribar a Poitiers l’any 356, on es va formar sota la guia del bisbe Hilari (c. 315-367). Després d’un període d’absència, el 361 es va retirar a un indret de la rodalia, facilitat pel mateix Hilari, on ara es troba Ligugé. En aquest lloc s’hi han documentat restes arqueològiques d’època gal·loromana.
Al seu entorn s’hi van aplegar deixebles que, amb el temps, donarien lloc a una comunitat cenobítica, mentre la fama de santedat del seu fundador s’estenia arreu. En aquest lloc s’hi situa un dels episodis miraculosos atribuïts al sant: la resurrecció d’un catecumen que havia mort durant la seva absència. En tornar, Martí hi va intercedir i el jove va poder rebre el baptisme. La popularitat de Martí va portar-lo, malgrat la seva resistència inicial, a ser elegit bisbe de Tours l’any 371, càrrec que va compatibilitzar amb la vida monàstica a Marmoutier (Indre i Loira), on també fundà un cenobi.
Tot i la manca de notícies, és probable que aquella primera fundació tingués continuïtat. Amb tot, només es pot assegurar l’existència d’una comunitat a l’any 591, quan fou visitada per Gregori de Tours (c. 538-594). Les escasses referències posteriors parlen d’episodis de destrucció i reconstrucció. A banda d’això, cal esmentar el Liber scintillarum, una obra redactada vers l’any 700 pel monjo Defensor de Ligugé. També s’han localitzat restes arqueològiques associades a l’església actual, que podrien correspondre a edificacions d’aquell període. El monestir va patir la inestabilitat de les incursions normandes i, probablement, quedà abandonat al segle VIII, perdent-se’n el rastre durant dos segles.
D’aquella època s’ha conservat una làpida sepulcral atribuïda a un abat desconegut que hauria construït una basílica dedicada a sant Martí, la qual, juntament amb el monestir, hauria estat saquejada i destruïda a mitjan segle IX. Cap a l’any 1003, la comtessa Adalmodis († abans de 1005), esposa de Guillem III de Poitiers (Guillem V d’Aquitània, c. 969-1030), va fundar un santuari en aquest lloc, on es venerava sant Martí, confiat a una comunitat de monjos vinguts de l’abadia de Maillezais (Vendée), recentment establerta. Aquella casa esdevingué un priorat de Maillezais a la primera meitat del segle XII. No és fins al 1197 que aquest priorat és esmentat formalment en una butlla del papa Celestí III.
Tot i la seva condició de priorat dependent, la vinculació amb sant Martí li conferí prestigi i riquesa. El 1268 el príncep Alfons de Poitiers li atorgà el privilegi d’exercir justícia. A més, el papa Climent V hi residí temporalment, aprofitant la proximitat amb Poitiers, en el context de la dissolució de l’orde del Temple. Durant la guerra dels Cent Anys, el priorat fou atacat el 1346 i novament el 1359, quedant pràcticament destruït. Aquestes destruccions, juntament amb la transformació de l’abadia de Maillezais en seu episcopal el 1317, marcaren l’inici d’un període de decadència al llarg del segle XV.
Restes de l'anterior església altmedieval
Des del 1501, el monestir fou dirigit per priors comendataris, membres del capítol de Maillezais, que impulsaren la restauració de les dependències monàstiques. L’església es va reconstruir de nova planta a llevant de l’edifici anterior, amb una capçalera ampliada. El 1569, durant les guerres de Religió, els edificis van ser incendiats i van cremar durant tres dies. El 1607, amb el consentiment del bisbe de Maillezais, el priorat fou cedit als jesuïtes de Poitiers, que en van fer algunes restauracions i l’utilitzaren com a casa de repòs fins a la seva expulsió, l’any 1762.
Posteriorment, el lloc passà al capítol de Poitiers, que se’n féu càrrec fins a la Revolució. A partir de llavors, els béns del priorat passaren a mans de l’Estat i l’any 1793 van ser venuts. La vida monàstica, interrompuda arran de l’arribada dels jesuïtes, es va reprendre el 1853 amb l’arribada d’una comunitat de monjos procedents de l’abadia de Solesmes (Sarthe). Aquell mateix establiment va ser elevat a la categoria d’abadia el 1856 i esdevingué nucli impulsor de noves fundacions. El 1880, la comunitat fou novament expulsada i es refugià a l’antic monestir de Silos (Burgos), que van restaurar i on encara avui manté activitat.
Capella restaurada al segle XIX en el lloc
on se situa el miracle del catecumen
Postal antiga, col·lecció particular
El 1885, els monjos van poder retornar a Ligugé, però encara hagueren d’abandonar la casa una vegada més entre el 1901 i el 1923. L’actual conjunt monàstic correspon, principalment, a construccions del segle XIX. Més enllà de les restes arqueològiques de les primeres etapes, la construcció més antiga conservada és l’església parroquial de Saint-Martin, antiga església monàstica reconstruïda al segle XVI després de les guerres de Religió, tot i que ha sofert modificacions posteriors. L’església monàstica de la comunitat actual, situada a ponent, data del segle XX.
Postal antiga, col·lecció particular
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BORD, Lucien-Jean (2005). Histoire de l'abbaye Saint-Martin de Ligugé. 361-2001. Paris: Geuthner
- CHAMARD, François (1873). Saint-Martin et son monastère de Ligugé. Poitiers: Oudin
- COLOMBÁS, García M. (2004). El monacato primitivo. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos
- COQUET, Jean (1955). Les édifices religieux du Haut Moyen Age à l’Abbaye de Ligugé. Revue Mabillon, XLV. Abbaye Saint-Martin de Ligugé
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- COUSSEAU, A. (4840). Mémoire sur le plus ancien monastère des Gaules, er sur l’état actuel de l'église de Ligugé. Mémoires de la Société des antiquaires de l'Ouest
Ligugé està situat a la rodalia de Poitiers, al sud de la ciutat