L'antiga abadia benedictina de Sant Benet de Bages fou fundada a mitjans del segle X, a iniciativa dels esposos Sal·la (?-c969) i Ricarda, que la dotaren econòmicament. El fundador, personatge relacionat amb la casa vescomtal d'Osona, havia participat en la repoblació del territori després de la seva recuperació. En aquest sentit, l'any 950 va adquirir per permuta el terreny on després s'aixecaria el monestir.
El mateix fundador va obtenir en un viatge a Roma la tutela papal, alhora que portaria les relíquies de sant Valentí. El primer abat de la casa fou Abbó, conegut des del 967. L'església fou consagrada el 972 amb l'assistència dels bisbes de Vic, d'Urgell i de Barcelona, a més de membres de la família dels fundadors, que llavors ja havien mort. En aquesta ocasió es torna a esmentar la seva dependència de Roma. El 999 l'establiment va patir l'atac de les tropes d'Almansor. Després d'uns anys sense abat, el 1002 es va escollir un de nou (Ramió 1002-1032), triat pels monjos i sense la intervenció, efectiva fins aquell moment, de la família dels fundadors que havia determinat que els dirigents de la comunitat havien de ser familiars seus. El 1016 una butlla del papa Benet VIII va posar el monestir sota la seva jurisdicció directa.
El 1075, a la mort de l'abat Miró, germà de Ramon Berenguer I, la situació canvia i Sant Benet fou unit al monestir de Sant Ponç de Tomeres (Erau, Llenguadoc-Rosselló). A la fi del segle XII es va recobrar la independència, l'abat Benet (1108-1152) fou triat entre els membres de la comunitat. El 1114 l'establiment va patir una nova incursió islàmica, els efectes de la qual foren força greus, veient-se obligats a construir de nou l'església, l'actual, acabada cap al 1212. A continuació, va començar la construcció del claustre aprofitant elements de l'anterior.
L'església
Portal de l'església
L'any 1348, durant la Pesta Negra, la comunitat va desaparèixer gairebé del tot. A mitjans del segle XVI, les dependències monàstiques es trobaven força deteriorades. El 1593 va perdre la seva independència i fou unit a Santa Maria de Montserrat, segons una butlla papal de Climent VIII. Segons això, Montserrat deixava Sant Pau del Camp i obtenia la direcció de Sant Benet, més profitosa. Aquesta unió va fer que, com Montserrat, passés a formar part de la Congregació de Valladolid. Sant Benet va esdevenir un col·legi de les Arts i un centre d'acollida de monjos d'edat avançada.
El monestir va restar actiu fins a l'any 1835, quan va deixar de tenir comunitat arran de la desamortització, les propietats foren subhastades i els edificis es van utilitzar com habitatges pels treballadors d'una indústria tèxtil. El 1909, el lloc fou adquirit per la família del pintor Ramon Casas i Josep Puig i Cadafalch va encarregar-se de la restauració. El 1931 es va declarar monument nacional. El 2000 fou adquirit per la Caixa de Manresa que es va encarregar de restaurar el conjunt i que el 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l'època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. Ara pertany a la Fundació Catalunya La Pedrera.
Restes de la tomba dels fundadors
Interior de l'església
L'església i claustre primitius es van haver de refer arran de l'atac sarraí de 1114. Són les parts més antigues. A llevant del claustre hauria de situar-se la sala capitular, ara pràcticament desapareguda. Posteriorment, es va afegir un segon pis a aquell claustre. Al segle XIV es va bastir una nova estructura gòtica utilitzada com a celler. A ponent s'aixeca el palau abacial, del segle XVII. L'església és de nau única, amb creuer i tres absis. Conserva la cripta. A ponent s'obre un portal de mig punt, amb arquivoltes sense decorar i tres capitells per banda. Té una segona porta més senzilla que comunica amb el claustre. Davant de l'església es conserven les restes del que seria el panteó dels fundadors.
El claustre té quatre galeries amb columnes dobles, un total de seixanta-quatre, amb els seus capitells de gran riquesa. Hauria estat aixecat entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades, com ara un capitell de la galeria de llevant, amb baixos relleus, potser del segle X. Un altre dels capitells esmenta el nom d'un dels artífexs de l'obra: un tal Bernat. Es conserva un finestral de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d'època gòtica.
Portal de l'església
Esquema de la planta de l'església i el claustre
Mare de Déu romànica
El claustre
El claustre
Palau de l'Abat
Celler
- ABELLA, Pablo (2009). Mutaciones arquitectónicas en el monasterio de Sant Benet de Bages (siglos X-XIII). Els monestirs benedictins de l'antic comtat de Besalú. Besalú: Amics de Besalú i el seu Comtat
- BENET I CLARÀ, Albert (1984). Sant Benet de Bages. Catalunya romànica. Vol. XI. El Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Barcelona: R. Dalmau Ed.
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- DOMÈNECH I MONTANER, Lluís (2023). Sant Benet de Bages. Canet de Mar: CEDIM
- ESPAÑOL, Francesca (2001). Sant Benet de Bages. Manresa: Angle Editorial
- FERRER, Llorenç (2018). San Benet de Bages, entendre un monestir. Manresa: C. E. Bages
- GAVÍN, Josep M. (1979). Inventari d'esglésies. Vol. 5. Bages. Barcelona: Arxiu Gavín
- GIBERT REBULL, Jordi (2015). Del Conflent a la conca d’Òdena. La família del veguer Sal·la dins el marc de l’expansió del comtat d’Osona-Manressa al segle X. Miscellanea Aqualatensia, núm. 16
- GUSTÁ BONDIA, Jaime (1887). Monasterio de San Benito de Bages. Barcelona. F. Giró
- ORDEIG I MATA, Ramon (1999): Catalunya carolíngia. Vol. IV Els comtats d’Osona i Manresa, 1ª part. Barcelona: I. Estudis Catalans
- PAGÉS I PONS, Joan (1978). El monestir de Bages a Bianya. Anals 1977. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca
- PAGÈS I PONS, Joan (1984). Les Preses i el monestir de Sant Benet de Bages. Diputació de Girona
- SALVADÓ I MONTORIOL, Joan (2012). El monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fons documental. Identificació, edició i estudi. Segles X-XI. Tesi. Universitat de Lleida
- SERRA SELLARÈS, Francesc (2005). Sant Benet de Bages a l'època montserratina (segles XVI-XIX). Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona
- SITGES I MOLINS, X. (1975). Sant Benet del Bages. Manresa: G. Montañà
- SOLÀ, Fortià (1955). El monestir de Sant Benet de Bages. Manresa: C. Excursionista del Bages
- SUBIRANAS, Carme; VILA, Goretti (2011). Sant Benet de Bages. Evolució arquitectònica del monestir a partir de les dades arqueològiques. Tribuna d'Arqueologia 2008-2009. Generalitat de Catalunya
Per arribar al monestir des de Sant Fruitós, cal agafar la carretera cap a Navarcles. Abans de travessar el riu Llobregat s'agafa un trencall a la dreta (senyalitzat), que hi porta en cosa de dos Km