Aquest cenobi fou fundat com a monestir independent, pel senyor del castell de Meià, Guillem de Meià, en una data incerta de la primera meitat del segle XI, entre el 1010, data de la recuperació del lloc de mans sarraïnes, i el 1040, que és quan hom té la primera notícia de la seva existència.

No sabem tampoc sota quina regla es regia aquest establiment. És de suposar que no era benedictí ja que hom té notícies (cap el 1080) d'una reforma del cenobi on es diu que en endavant seguiran les directrius de Benet de Núrsia. Aquesta reforma seria conseqüència de la decadència registrada arran d'una incursió sarraïna, que havia deixat el lloc en ruïna.

Aquella primera reforma no va tenir èxit per l'oposició de l'abat. A partir del 1091 comencen a aparèixer nombrosos clergues, que a principi del segle XII s'anomenen canonges. El 1105 trobem dirigint la comunitat un prior en lloc de l'abat.

El 1140 el prior del monestir va fer donació del mateix a Santa Maria de Ripoll amb la intenció de que els monjos observessin la regla benedictina. Aquesta donació es va confirmar més tard i fou ja definitiva a partir del 1183 data en que la família dels fundadors hi donaren la seva conformitat.

Sota la dependència de Ripoll entrà en una etapa d'estabilitat, els priors eren nomenats des d'aquell monestir d'acord amb els antics senyors del priorat. L'any 1315 el visitador de Tarragona feu constar que tot i que l'església es trobava ben parada, el monestir era destruït; la comunitat estava formada per clergues, monjos i conversos; moltes de les rendes del priorat havien estat apropiades per l'abat del monestir de Ripoll. La situació moral era de total disbauxa i fins i tot el prior tenia públicament una concubina, com també la tenien altres canonges, i un darrer era acusat de sodomia.

Els priors comendataris van agreujar els mals del priorat, i des del 1445 es deslligà de Ripoll i va passar a dependre directament de la Santa Seu. La comunitat continuava amb la seva situació ambigua, formada per canonges i monjos, els primers amb categoria superior. Això feia que hom la considerés una canònica i que el papa intentés secularitzar-la el 1592, cosa que no va prosperar. Aleshores continuà com a priorat clarament benedictí, amb certa dependència, altre cop, de Ripoll.

El 1693 es va reformar l'església en la seva totalitat i el 1837 va arribar la fi del cenobi, amb la seva desamortització.

Bibliografia:
- BARRAQUER, Cayetano. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Francisco J. - Altés. Barcelona, 1906
- BENET I CLARÀ, Albert. Catalunya romànica. Vol. XVII. La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994

Situació:

El priorat de Santa Maria de Meià és situat al poble del mateix nom, a ponent de Vilanova de Meià