Sota la protecció comtal, el monestir es va anar desenvolupant i enriquint. El 888 es va consagrar la primera església monàstica i el 890 l'església de Sant Pere. La primera era la que utilitzava la comunitat i la segona servia les necessitats de la població, servents, etc. que s'havien aplegat al seu voltant. Les possessions del cenobi, en aquesta època ja eren força importants, i s'estenien per altres comarques, a més del propi Ripollès.

Nau central de l'església monàstica

Campanar

Naus laterals, resultat de la restauració

Cimbori

Sepulcre de Ramon Berenguer IV

Aquest desenvolupament econòmic va dur a aixecar una nova església monàstica, que es va consagrar el 935. Poc després encara es portava a terme una tercera consagració, el 977, punt culminant de l'obra constructiva de l'abat Arnulf, que incloïa un claustre i una muralla que protegia el conjunt. L'església de l'època d'Arnulf era força similar a l'actual, i tenia cinc naus i cinc absis.

Alhora es va produir un important desenvolupament cultural, també iniciat sota el govern del mateix Arnulf, i va aconseguir la independència del lloc, que en endavant restava sota la protecció papal. La biblioteca monàstica es va enriquir considerablement, arribant a ser un dels llocs de referència de la cultura de l'època. L'abat va enviar copistes arreu d'Europa per a transcriure els documents que els serien d'utilitat, tant dins el camp estrictament religiós com de les ciències. L'escriptori de Ripoll va tenir la seva màxima activitat sota l'abadiat d'Oliba.

Claustre inferior

Claustre inferior

Oliba era de família noble i fou elegit abat de Ripoll i de Cuixà el 1008, va tenir una àmplia tasca política, destacant la fundació de Montserrat, que es va mantenir sota la direcció de Ripoll fins el 1402. Sota l'abadiat d'Oliba, el 1032, es va fer una nova consagració de l'església, reflex de la seva activitat constructora (Vic, Cuixà, etc.) i que va significar la reconstrucció total de l'edifici. És aquest edifici, amb importants transformacions, destruccions, i restauracions, el que es conserva actualment. L'església de Ripoll va servir de panteó comtal durant molts anys.

Claustre inferior

Claustre inferior

La mort d'Oliba, el 1046 va significar l'inici de la davallada de l'abadia que va portar a unir-la a la de Sant Víctor de Marsella, que en aquella època s'havia posat al front de diversos monestirs de Catalunya. És en aquesta època que pren protagonisme la seva participació en les lluites que es porten a terme al proper monestir de Sant Joan de les Abadesses. Així va permetre, donar un nou impuls a l'escriptori i fins i tot portar a terme importants obres, com ara la valuosa portada romànica que encara es conserva.

Claustre superior

També va tenir una important tasca fundadora, de priorats dependents. A part del de Montserrat, cal fer esment de Sant Pere el Gros de Cervera, Santa Maria de Gualter, Santa Maria de Meià, Santa Maria del Coll de Panissars, Santa Maria de Banyeres, Sant Quintí de Mediona i Sant Andreu de Tresponts.

Després d'una època de tensions, l'abadia s'independitzà de Marsella el 1172, fet que no es va acceptar a Sant Víctor i que va motivar diversos plets. S'iniciaren les obres de l'actual claustre. A començament del segle XIII el cenobi va passar a formar part de la benedictina Congregació Claustral Tarraconense.

El segle XIV és marcat per una davallada en la vida religiosa i econòmica del lloc, el 1290 és assaltat pels homes de la vila de Ripoll, que hi fan importants destrosses. La comunitat perd molts dels seus membres, les despeses i els deutes es fan difícils de suportar, el 1402 es perd Montserrat, la pesta i els terratrèmols de 1428 l'acaben d'afectar.

A partir del 1461 comença una època d'abats comendataris, interessats poc més que en el cobrament de les rendes i poc disposats a invertir-les en el mateix cenobi. La relaxació de la vida comunitària és ben palesa, amb episodis d'insubordinació i èpoques sense abat. Els segles següents no aporten cap millora i la vida de la comunitat es manté en un estat força precari. Víctima de revoltes i invasions. El començament del segle XIX és marcat per una primera exclaustració (1820-1823). El 1830 es reforma totalment l'església, passant de cinc a tres naus. El 1835 té lloc l'exclaustració definitiva, seguida d'un incendi, destrucció i pillatge.

La restauració comença a partir del 1863 i el 1893 és consagrada de nou l'església de Santa Maria.

Claustre superior

Base d'un baldaquí procedent de Ripoll
Ara al MNAC de Barcelona

Base d'un baldaquí procedent de Ripoll
Ara al MNAC de Barcelona