monestirs que cal conèixer...

Benedictines / canonges
 

La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses es deu a la voluntat del comte Guifré el Pelós, cap el 887, amb l'objectiu de deixar-lo sota la direcció de la seva filla Emma, que feia poc que havia nascut. Inicialment hauria estat posat sota la direcció de Santa Maria de Ripoll.

El mateix 887 es consagra l'església del cenobi, l'acta de la qual relaciona els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.

La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), que posa la fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat arrel d'unes greus acusacions probablement promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. El 1017 el monestir queda extingit i la comunitat es veu obligada a dispersar-se.

Pati de la casa de l'abat

Làpida sepulcral de l'abat Ramon de Cornellà (1314-1319)

L'abadiat d'Emma fou llarg (fins el 942) i marca un període d'esplendor del centre i en el que el seu patrimoni va incrementar-se d'una manera important, el que va fer que la seva successió quedés marcada per picabaralles entre el poder pel seu domini. La nova abadessa (Adelaida, 949-955) era filla del comte Sunyer de Barcelona, la seva successora (Ranlo, 955-962) del comte Dela d'Empúries, a la qual va seguir Fredeburga (962-996), emparentada amb la casa de Cerdanya.

És llavors que s'hi instaura una comunitat de canonges aquisgranesos que s'aprofiten de les riqueses de la casa de Sant Joan de les Abadesses. Amb això comença un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, llavors unit al de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions es van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.

Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any el monestir als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla augustiniana en lloc de l'aquisgranesa. El 1098 són expulsats altre cop els canonges i s'hi trasllada una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Marsella) i és a partir d'aquest moment quan comença a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll que s'utilitzava fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues que la servien.

Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir és restituït als canonges augustinians i les dues comunitats que l'ocupaven es van veure obligats a abandonar-lo. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat.
 
A partir del 1484 el monestir passa a ser dirigit per abats comendataris, el que agreuja la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxiprest, fins que el 1856 es trasllada a l'església del monestir la parròquia de la vila.