La primera comunitat cartoixana integrada per sis monjos va arribar a Valldecrist el 1385, la fundació d’aquest monestir havia estat impulsat pel llavors infant Martí (el 1396 esdevindria rei de la Corona d’Aragó), que anteriorment havia obtingut els pertinents permisos tant de la Santa Seu com de la Cartoixa. L’infant Martí va adquirir les terres on s’havia d’aixecar la nova cartoixa, on en aquell moment existien tres masos que els monjos arribats d’Escaladei van utilitzar fins que van aixecar el nou monestir. Un d’aquells masos es va utilitzar després com a conreria, des d’on s’administraria l’economia de la casa. Martí tenia relació amb l’orde de la Cartoixa i especialment amb el monjo Bernat Çafàbrega, un dels integrants de la primera comunitat.

Les primeres construccions es van fer a finals del segle XIV, es tractava d’un claustre al voltant del qual es distribuïen sis cel·les i l’església de Sant Martí, consagrada el 1401. Seguidament, ja quan Martí era rei, va començar la construcció de la gran cartoixa, al voltant del claustre Major es distribuïen un total de vint-i-quatre cel·les i a ponent d’aquest es va bastir l’església i el petit claustre de la Cisterna amb el refetor i la sala capitular, entre altres dependències comunes.

La vida de la cartoixa es va veure afectada pels trastorns propis del segle XIX, començant per una ocupació i expulsió de la comunitat arran de la guerra del Francès (1810), una exclaustració temporal entre el 1820-23 en el marc del Trienni Liberal i la expulsió definitiva el 1835 amb la desamortització, que va comportar la dispersió dels béns mobles i la destrucció de la major part de les construccions. Després d’anys d’abandonament, Valldecrist ha començat una nova època de preservació i restauració de les restes que encara es conserven.