Saint-Pierre de Blesle és un antic monestir benedictí femení, fundat durant la segona meitat del segle IX per iniciativa d’Ermengarda († 890), comtessa d’Alvèrnia i esposa de Bernat Plantapilosa (Bernard Plantevelue, † 886). Ermengarda i Bernat foren els pares de Guillem I d’Aquitània (c. 875-918), fundador de diverses cases monàstiques, entre les quals destaca l’abadia de Cluny (Saona i Loira).
La fundació de Blesle es va dur a terme en una data incerta, entre els anys 849 i 885, probablement cap al 865. El papa Sergi III (901-911) va posar el monestir sota l’advocació de sant Pere i li va atorgar el privilegi d’exempció, confirmat posteriorment per altres pontífexs, que es va mantenir fins a la seva afiliació a Cluny. En el moment de la fundació, la comtessa va dotar la comunitat amb les terres que posseïa en aquest lloc, incloent-hi diverses esglésies i parròquies que quedaren sota la tutela directa de les monges.
La tradició afirma que Ermengarda es va retirar en aquest monestir i que n’hauria estat la primera abadessa, tot i que l’historiador Du Tems (1775) cita Emilde com a primera superiora, contemporània de la fundadora. Ermengarda va morir l’any 890 i fou enterrada a l’església. Durant un llarg període, el monestir va gaudir de prosperitat, i les seves abadesses exerciren un ampli poder senyorial, sovint enfrontades amb els senyors de Mercoeur, rivals directes de la comunitat. Tot i l’oposició de les monges, els Mercoeur aconseguiren establir-se a Blesle, on bastiren una fortalesa, fet que marcà la pèrdua d’influència del monestir.
Inicialment les monges feien vida comunitària, però a partir del segle XIV les normes es relaxaren i pogueren disposar d’habitatges privats, amb servei propi. La comunitat estava integrada exclusivament per dones procedents de la noblesa. En aquesta època, el territori i el monestir patiren les conseqüències de la guerra dels Cent Anys i de les incursions de tropes mercenàries. A partir del 1530, l’abadessa passà a ser de designació reial i, entre 1628 i 1633, Saint-Pierre de Blesle s’incorporà a Cluny, perdent bona part de la seva autonomia. El 1789, ja en decadència, el monestir es transformà en una comunitat secular de canongesses, posant fi a la tradició benedictina. Tot plegat es va extingir amb la Revolució.
De l’antic monestir encara es conserva l’església, molt transformada al llarg del temps. Presenta una nau petita i un llarg transsepte que condueix a una capçalera de proporcions desmesurades respecte a la resta de l’edifici. Algunes estructures podrien remuntar-se al segle X, però el conjunt principal correspon a èpoques posteriors. L’església conserva mostres d’escultura i elements mobles d’interès. Als seus voltants encara s’identifiquen les residències privades de les monges, probablement construïdes al voltant d’un claustre avui desaparegut.
Presbiteri
Nau de l'església, al fons el cor
El cor
Crist romànic
Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
- ANÒNIM (s/d). Blesle. Visite dans son passé. Les Amis du Vieux Blesle
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- DU TEMS, Hugues (1775). Le clergé de France, vol. III. París: Brunet
- DUCAS, M. (1843). Les chapitres nobles de dames : recherches historiques, généalogiques et héraldiques sur les chanoinesses régulières et séculières. París
- MATHIEU, Jean-Noël (2007). Recherches sur Ermengarde, mère de Guillaume le Pieux, duc d'Aquitaine. Revue belge de philologie et d'histoire, vol 85
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SAINT-PONCY, Léo de (1869). Notice historique sur Blesle et l'abbaye de Saint-Pierre-de-Blesle. Annales de la Société d'agriculture, sciences, arts et commerce du Puy. Vol. XXIX. Le Puy. Marchessou
Blesle es troba a ponent de Brioude, al sud de Clarmont d’Alvèrnia