Abadia de Saint-Géraud d’Orlhac

De retorn a l’Alvèrnia, Guerau inicià la construcció de l’església del monestir i el 899 aconseguí del rei franc Carles el Simple (879-929) la protecció reial. El fundador va morir el 909, i la seva vida fou recollida poc després per Odó de Cluny (c. 878-942). El 916 es consagrà una primera església monàstica, de dimensions modestes, dedicada a sant Pere. El primer abat fou Adalgari, nomenat pel mateix fundador, que va morir el 909, poc abans de sant Guerau. Entre els anys 925 i 926 l’abat fou Odó, qui en aquest darrer any, o poc després, es posà al davant de l’abadia de Cluny.

En aquesta època, Orlhac havia esdevingut un centre religiós i de poder de primer ordre. El monestir intervingué en la fundació d’altres cases, com Sant Ponç de Tomeres (Erau), Chanteuges (Alt Loira), Saint-Chaffre (Alt Loira), Varen (Tarn i Garona), Solhac (Òlt) i fins i tot Santa María do Cebreiro (Lugo, Galícia). Comptava amb nombrosos priorats dependents i extensos dominis, escampats arreu. Es té notícia, aleshores, d’una imatge d’or de sant Guerau, molt venerada. El 1095, el papa Urbà II, de retorn del concili de Clarmont, consagrà novament l’església del monestir, aleshores reformada.

A mitjan segle XIV començà una etapa de decadència, a causa de la guerra dels Cent Anys i de les epidèmies de pesta. La situació empitjorà encara més al segle XV: el 1464 morí l’abat Hugues de la Roche, el darrer elegit lliurement per la comunitat. A partir d’aleshores, la Santa Seu es reservà el nomenament dels abats comendataris davant del desgavell existent. Un d’aquests fou Cèsar Borja (1493-1498). La vida monàstica no es recuperà mai més; els escàndols eren freqüents i fins i tot els servidors de l’abat foren acusats d’un assassinat comès a la població. Finalment, l’abadia fou secularitzada el 1561.