L’any 990, Emma de Blois (c. 950-1003), esposa del comte Guillem II de Poitiers i d’Aquitània (935-994), va fer una donació a l’abadia de Saint-Pierre de Bourgueil. Tradicionalment, aquest acte s’ha considerat el de la seva fundació, que s’hauria establert sobre un modest monestir benedictí existent, almenys, des de l’any 977. La comtessa va dotar la casa amb béns i rendes per assegurar-ne el manteniment. Emma va morir l’any 1003 i fou enterrada a l’església del monestir.
La primera església fou beneïda l’any 1001, però, gràcies a la prosperitat de l’abadia, es va reedificar a partir del 1246. Aquest edifici quedà greument afectat per un incendi l’any 1361, en el marc de la guerra dels Cent Anys, i es va reconstruir novament des del 1387; fou consagrat l’any 1418, tot i que, amb el pas del temps, encara va patir altres incidències importants (1433, 1562, 1612, 1637...). La reconstrucció de l’església no es va arribar a completar mai: només es van enllestir la capçalera, amb les capelles absidals, i el transsepte.
Un dels personatges més coneguts vinculats amb l’abadia fou Baudri de Bourgueil (c. 1045-1130), abat d’aquest monestir entre els anys 1089 i 1107, data en què deixà el càrrec per ocupar la seu episcopal de Dol. Fou cronista de la seva època i, entre altres obres, va escriure sobre la Primera Croada i la vida de Robert d’Arbrissel (c. 1045-c. 1117), contemporani seu. La riquesa econòmica de la casa era considerable: disposava de nombroses possessions i mantenia una extensa xarxa de priorats distribuïts en diverses diòcesis. L’any 1630 s’hi introduí la reforma de la congregació de Saint-Maur, que durant el segle XVIII va impulsar la construcció de noves dependències.
El monestir es va mantenir fins a la Revolució. L’any 1791 el lloc fou venut; després va servir d’hospital i, a finals d’aquell mateix segle, ja s’havien enderrocat l’església i una part del claustre. A partir del 1828, el conjunt fou ocupat parcialment per una comunitat de l’Orde des sœurs de Saint-Martin, que el va abandonar l’any 2016, moment en què es posà a la venda. Les construccions i dependències monàstiques han estat molt profundament transformades i, en bona part, desaparegudes. L’església s’ha perdut, però encara es conserva una part del claustre. La majoria de les edificacions visibles actualment corresponen als segles XVIII i XIX. D’època medieval, cal destacar el celler del segle XIII, adaptat com a capella per la comunitat femenina que va ocupar el lloc en els darrers temps.
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
- BESSE, Jean-Martial (1920). Abbayes et prieurés de l'ancienne France, vol. 8, Tours. París : Picard
- CARRÉ DE BUSSEROLLE, Jacques-Xavier (1879). Dictionnaire géographique, historique et biographique d'Indre-et-Loire et de l'ancienne province de Touraine. Vol. II. Tours: Rouillé-Ladevèze
- COULBEAUX-LE HUEROU, Armelle (2007). Hagiographie et politique : l’exemple de Baudri, archevêque de Dol (1107-1130). Atala, núm. 10
- DELAUNAY, Amélie (2003). L'évolution topographique des bâtiments de l'abbaye de Bourgueil, du XIe au XIXe siècle. Bulletin de la Société archéologique de Touraine. T. XLIX. Tours
- GOUPIL DE BOUILLÉ, Jean (1927). Les anciens bâtiments de l'abbaye de Bourgueil. Bulletin de la Société archéologique de Touraine. T. XXIII. Tours: Péricat
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- SAINT-MAUR, Congregació de (1856). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 14. París: Typographia Regia
- SEMUR, François-Christian (2011). Abbayes de Touraine. La Crèche: Geste Ed.















