Abadia de Grandmont

Després d’un període de vida solitària, començà a ser conegut pels habitants de la contrada, i ben aviat s’hi aplegaren altres eremites, fins a constituir una comunitat de tipus cenobític. Gràcies a la creixent popularitat d’Esteve, l’establiment rebé el suport i la protecció de la noblesa, i l’any 1112 es consagrà una església al lloc. Esteve de Thiers morí a Muret l’any 1124. La seva iniciativa s’inscriu en els corrents espirituals de l’època que cercaven un retorn a les pràctiques cenobítiques més estrictes i a una vida apartada del món, moviment del qual sorgiren també altres ordes, com la Camàldula, els cartoixans o el mateix orde de Grandmont.

L’any 1125, ja mort el fundador, la comunitat es traslladà al lloc pròxim de Grandmont. El 1166 es conclogué la construcció d’una nova església, que fou consagrada amb gran solemnitat, en presència de diversos bisbes i abats d’altres monestirs. Els grandmontesos s’expandiren ràpidament pels territoris de l’actual França, on centraren la seva activitat, i arribaren també a la península Ibèrica, on establiren dues cases a Navarra: una a Tudela i una altra a Estella.

Després d’una època de certa decadència, el papa Joan XXII impulsà una reforma l’any 1317, donant categoria d’abadia al, fins llavors, priorat de Grandmont. També reduí a trenta-nou el nombre de priorats dependents i agrupà les nombroses cel·les existents fins aleshores. A més, establí un sistema d’elecció de l’abat de Grandmont i dels priors de les diverses cases que en depenien. El 1363, l’abadia de Grandmont patí els efectes de la guerra dels Cent Anys, i molts dels seus priorats també foren víctimes d’episodis de destrucció.

L’any 1788, els edificis del monestir —reconstruïts sobre estructures medievals— ja es trobaven en estat de ruïna. La major part dels béns mobles es va perdre o es dispersà. Actualment, a Grandmont només hi queden escasses restes, bona part de les quals han estat descobertes en els darrers anys, quan el lloc ha estat objecte d’excavacions i estudis.