L’origen del monestir de Saint-Benoît de Quinçay és incert. Una tradició el situa a l’època del bisbe Hilari de Poitiers (segle IV), però una versió més versemblant considera que fou fundat —o potser restaurat, en cas d’un origen anterior— cap als anys 670-672 per Acard (Achard, † 687), natural de Poitiers i monjo professat al monestir de Saint-Jouin-de-Marnes (o Ension, Deux-Sèvres). Per dur a terme aquesta fundació va comptar amb el suport econòmic de la seva família i de l’abadia de Jumièges (Sena Marítim).
El 674 hi van arribar dos monjos procedents de Jumièges per instruir la comunitat de Quinçay. El mateix Acard esdevingué abat de Jumièges el 682 i hi va morir el 687. Les abadies de Jumièges i Quinçay mantingueren una relació molt estreta: sant Filibert de Tournus (616-685), fundador de Jumièges, també havia participat en la fundació i construcció de l’església monàstica de Quinçay, que aleshores es dedicà a la Mare de Déu. L’any 868, a causa de les invasions normandes, els monjos abandonaren la casa i es refugiaren a l’Alvèrnia, mentre el monestir quedava destruït.
Després d’aquell episodi, l’establiment va desaparèixer o quedà reduït a la mínima expressió fins que, al segle XI, es recuperà. El 1027 ja es documenta una abadia dedicada a la Mare de Déu, sant Andreu i sant Benet. En aquesta època hi haurien arribat les despulles de sant Benet d’Aizenay (personatge del segle IV), fet que motivà que, a partir de llavors, fos coneguda com a Saint-Benoît de Quinçay. Depenia del capítol de la catedral de Poitiers, que designava els seus abats. No va arribar a ser mai una gran abadia i la seva comunitat era més aviat reduïda.
Portal de l'església
A mitjan segle XV es trobava en plena decadència i les dependències en un estat deplorable. El 1569 fou víctima de les guerres de Religió, que la van afectar directament. El 1574 passà a mans d’abats comendataris. Posteriorment, s’integrà a la congregació dels Exempts, i el 1758 tornà a dependre del bisbe de Poitiers. L’any 1760 el monestir fou suprimit i, dos anys després, la parròquia es traslladà a la seva església. Amb la Revolució, els béns foren venuts. Actualment es conserva l’església —en bona part romànica—, restes del claustre destruït durant les guerres de Religió i altres dependències d’època posterior.
Mural de la conca absidal
Mural amb un àngel
Mural amb sant Cristòfol
Crossa abacial de Llemotges (s. XIII)
Cadirat del cor (s. XVII)
Portada de la sala capitular
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- CAMUS, Marie-Thérèse (1999). En écho à l’art d’Aulnay, la sculpture de la salle capitulaire de Saint-Benoît-de-Quincay. Poitiers: Centre d'études supérieures de civilisation médiévale
- CROISET, Jean (1723). Les vies des saints pour tous les jours de l’année. Vol. 2. Lyon: Boudet
- DU TEMS, Hugues (1774). Le clergé de France, vol. II. París: Delalain
- HENRION, Fabrice (2008). L’église Saint-Benoît d’Aizenay (Vendée). Bulletin du centre d’études médiévales d’Auxerre, núm. 12
- JAUD, Léon (1910). Saint Filibert, fondateur et abbé de Jumièges et de Noirmoutier. Luçon: Pacteau
- LECOINTRE, Eugène (1851). Notice sur l'abbaye de Saint-Benoît de Quinçay. Mémoires de la Société des Antiquaires de l'Ouest. Poitiers / Paris: Derache
- MARSONNIÈRE, J.-L. de la (1883-1888). Paysages et monuments du Poitou. Vol III. París
- OLIM (1875). Entre Touristes. Saint-Benoît de Quinçay. Revue d’Aquitaine. Poitiers: Imp. Générale
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
El monestir es troba a la comuna de Saint-Benoît, molt a prop de Poitiers, al sud de la ciutat