Els detalls de la fundació de l’abadia de Notre-Dame de la Réau són poc consistents. El primer document relacionat amb aquest monestir, que no l’esmenta directament, és una donació efectuada a un priorat que en depenia, datada el 1208. L’any 1219, el papa Honori III va emetre una butlla que posava aquesta casa sota la seva protecció i en confirmava els béns; a més, esmentava una concessió d’Enric II d’Anglaterra (1133-1189), fet que situa la fundació abans del 1189.
És versemblant que fos una fundació d’Enric II i de la seva esposa Elionor d’Aquitània (1122-1204), que es podria situar a la segona meitat del segle XII. Aviat va esdevenir una casa amb notables recursos que, ja el 1219, comptava amb diversos priorats que en depenien. Aquest període d’estabilitat es va mantenir fins que, a mitjan segle XIV, la guerra dels Cent Anys va afectar la regió. L’abadia es va fortificar, però això no va evitar que el 1372 fos ocupada, saquejada i incendiada. L’establiment va quedar en ruïnes, amb una comunitat reduïda i amb pocs recursos a causa de la pèrdua o deteriorament de les seves fonts d’ingressos.
Malgrat tot, els canonges agustinians van poder restaurar o refer les dependències monàstiques i les fortificacions durant el darrer quart del segle XIV. Fins i tot, el 1378 van fundar el priorat de Saint-Germain de Benais (Indre i Loira). El darrer abat regular va morir el 1519, i a partir d’aleshores La Réau passà a estar governada per abats comendataris. A mitjans del segle XVI, la casa es va veure influïda pel calvinisme, però no va patir directament els efectes de les guerres de Religió, més enllà de la inestabilitat i les dificultats que van afectar tota la regió.
Emplaçament del claustre amb restes de la
façana de la sala capitular
Una visita a l’abadia l’any 1636 descrivia un establiment en decadència, amb una comunitat molt reduïda i nombroses mancances. El 1652, la canònica fou reformada i integrada a la congregació de Sainte-Geneviève, que la va dirigir fins a la seva desaparició arran de la Revolució. En aquesta etapa es van portar a terme obres de restauració de les dependències, que es trobaven en mal estat a causa de la llarga decadència. El 1790 la canònica fou suprimida i la comunitat es va dissoldre. El 1791, els seus béns foren posats a la venda; després de passar per diverses mans, el conjunt va entrar en ruïna.
Entre les restes del monestir destaca l’església, ara en estat de ruïna però encara parcialment conservada. Crida l’atenció per la seva orientació, amb la capçalera orientada sensiblement al sud. Era de nau única amb transsepte, i la capçalera presenta un absis de planta rectangular. Ha perdut els braços del creuer. La seva construcció cal situar-la al segle XII. Es conserva també l’espai del claustre, amb importants construccions als costats oriental i sud, d’origen medieval però molt modificades; entre aquestes sobresurt la sala capitular. El conjunt manté també restes notables de la seva fortificació.
Il·lustració de L'abbaye Notre-Dame de la Réau (1938)
Il·lustració de L'abbaye Notre-Dame de la Réau (1938)
Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BROUILLET, Pierre Amédée (1865). Indicateur archéologique de l'arrondissement de Civrai : depuis l'époque anté-historique jusqu'à nos jours. Civrai: Ferriol
- DU TEMS, Hugues (1774). Le clergé de France, vol. II. París: Delalain
- EYGUN, François (1938). L’abbaye de Notre-Dame de la Réau. O. S. A. Étude historique et archéologique. Mémoires de la Société des antiquaires de l'Ouest. Poitiers: Société Française d’Imprimerie et de Librairie
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
L’abadia de La Réau es troba a la comuna de Saint-Martin-l’Ars, al sud de Poitiers, en direcció a Llemotges passant per Confolens