La Grande Chartreuse

Des de l’any 1080, la seu episcopal de Grenoble era ocupada pel bisbe Hug (c. 1053-1132), a qui Bru de Colònia (c. 1030-1101) es va adreçar per demanar-li un lloc aïllat on poder retirar-se i practicar l’eremitisme. El 1084, el bisbe va facilitar a Bru i als seus sis companys un indret apartat i deshabitat, situat una mica més amunt del lloc on actualment es troba la Grande Chartreuse. El nou assentament es va caracteritzar per mantenir un notable component eremític. A poc a poc, d’aquella iniciativa en sorgiria l’orde de la Cartoixa.

L’any 1090, el papa Urbà II va cridar Bru al seu costat, i aquest va abandonar la Chartreuse per anar a Roma. La seva marxa va fer perillar la continuïtat del projecte i, fins i tot, el lloc fou lliurat als benedictins de La Chaise-Dieu (Alvèrnia). Tanmateix, aquell mateix any l’operació es va revertir i la casa va continuar sota la direcció del seu prior, Landuí. Bru no va romandre a Roma i va fundar una nova cartoixa a Santo Stefano del Bosco (Calàbria), segons el model de la casa dels Alps. Tot i que hi va mantenir contacte, mai no tornaria a la vall de la Chartreuse.

Guigo també es va veure obligat a reconstruir la Chartreuse. L’hivern de 1132, un allau va arrasar la primera casa i set cartoixans hi van perdre la vida, probablement la meitat de la comunitat, que segons la regla estava limitada a tretze membres. A causa del risc que representava refer-la en el mateix lloc, es va optar per reconstruir-la en un indret més adient, una mica més baix i ampli, on encara es troba actualment. El 1133 es consagrava la nova església. El monestir es va bastir seguint el model anterior, amb ermites de fusta i una església d’obra.

El 1300, la Chartreuse va patir el primer incendi conegut, un esdeveniment que es repetí el 1320 i el 1371. Aquests fets es van combinar amb alguns episodis bèl·lics i epidèmies de pesta. Ja al segle XVI, la casa va patir els efectes de les guerres de Religió, que també van afectar, en graus diversos, moltes altres cases de l’orde. El 1592 va patir un nou incendi que va devastar les dependències de la cartoixa i obligà la comunitat a refugiar-se a Notre-Dame de Casalibus i a la conreria (Correrie). Malgrat les penúries econòmiques, es va engegar la reconstrucció.

La vida a la cartoixa va quedar interrompuda amb la Revolució, i la supressió de l’orde fou decretada el 1792. La casa fou ocupada i la comunitat obligada a dispersar-se; més endavant, el conjunt seria saquejat. Fora d’aquell recinte, els cartoixans van poder mantenir un mínim d’organització, cosa que permeté, a partir del 1814, treballar pel restabliment de la comunitat. El 1816 van tornar alguns monjos, que van reprendre la vida monàstica a la vall.

Uns dos quilòmetres més amunt dels murs de la cartoixa es troba l’emplaçament on sant Bru va disposar el primer assentament cartoixà, ara ocupat per la capella de Notre-Dame de Casalibus, aixecada al segle XV i restaurada el 1656. Més amunt encara hi ha la capella de Saint-Bruno, en el lloc on s’haurien aixecat les primeres cel·les, desaparegudes amb l’allau de 1132. Aquesta construcció, possiblement del segle XIV, es va alçar en record de l’església primitiva i ha estat objecte de modificacions amb el pas del temps.