Monestir de Sant Pere de Camprodon

Sota la protecció comtal, el monestir va anar creixent en importància i béns. El 1017 es va obtenir del papa Benet VIII una butlla on li confirmaven les seves propietats i es reafirmava la seva independència. Al seu voltant es va anar aplegant una nova població, el que va obligar que a començament del segle XI s’aixequés una església (aquesta dedicada a santa Maria) com a parròquia, deixant la de Sant Pere per a ús de la comunitat monàstica. El segle XI estigué marcat per una època de cert desgavell; tot fa suposar que durant un curt període Sant Pere de Camprodon fou unit al proper monestir de Sant Joan de les Abadesses, de fet l’abat Andreu ho era de les dues cases l’any 1077.

En el moment de la separació de Moissac, la situació de Camprodon no era gens envejable: havia patit uns terratrèmols el 1428 que havien fet destrosses als edificis i que no s'havien pogut reparar. El 1470 fou saquejat pels francesos, que s'emportaren l'arqueta de sant Patllari, que seria retornada més endavant i que encara es conserva a l'església de Santa Maria. La vida comunitària era també molt relaxada, amb monjos que fins i tot residien fora del monestir. El 1592 li foren units els monestirs de Santa Maria de Ridaura i Sant Joan les Fonts, també en plena decadència. Aquell mateix any va passar a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense.