|
Miraflores és una cartoixa de fundació tardana si tenim
en comte que l’arribada d’aquest orde a la Península
havia començat el 1194 amb el seu establiment a
Escaladei.
En aquest lloc, proper a la ciutat de Burgos, hi havia
un palauet que havia fet aixecar Enric III (1390-1406).
El seu fill Joan II de Castella (1406-1454), complint
només en part el desig d’Enric III de fundar un monestir
franciscà, el va donar a l’orde
cartoixà però posant-lo sota l’advocació de sant
Francesc, cosa gens habitual en aquest orde. El 1441,
Joan II va obtenir el corresponent consentiment dels
cartoixans, tant del prior de la
Grande
Chartreuse com dels establiments d’Escaladei
(Priorat) i El Paular (Rascafría, Madrid). El 1452,
aquell palau reconvertit en cartoixa es va perdre
pràcticament en la seva totalitat a causa d’un incendi.
|
|
|
 |

Façana de l'església |
|
Es va haver de reconstruir totalment, moment en que es
va aprofitar per canviar l’advocació inicial per la Mare
de Déu, passant a denominar-se Santa María de Miraflores.
La construcció del conjunt monàstic es va perllongar en
el temps a causa de diversos entrebancs, i es va acabar
sota el patronatge d’Isabel I de Castella, que va
finalitzar la construcció iniciada el 1453, en època de
Joan II. L’arquitecte encarregat d’aquella obra fou Juan
de Colonia, conegut sobretot per la seva actuació a la
catedral de Burgos, qui va planejar un monestir
d’estructura cartoixana, amb la seva església únicament
per a la comunitat, algunes dependències comunes i les
cel·les distribuïdes al voltant d’un gran claustre. |

Immaculada sobre un dels tancaments interiors de l'església |
|
|
|