Monestir de San Salvador de Oña

El senyoriu monàstic de San Salvador estava format per un conjunt de 112 vil·les, llocs, esglésies, cel·les i monestirs (com el de San Juan de la Hoz, o Cillaperlata, Burgos), tots relacionats en el document fundacional. Una altra de les finalitats de la fundació fou la de tenir un digne lloc d’enterrament. Tigridia va entrar a formar part de la comunitat i fou la seva abadessa, la casa estava habitada per monges i monjos, segurament procedents de San Juan de la Hoz, San Salvador de Loberuela (prop d’Oña, que va quedar com a simple priorat del nou monestir) i San Pedro de Tejada (Puente-Arenas, Burgos). El fundador moriria l’any 1017 i seria enterrat al monestir.

Íñigo va aconseguir que San Salvador atenyés una gran expansió, tant en l’àmbit espiritual com cultural i també li va donar una gran estabilitat econòmica. Aquest monestir tenia una llarga sèrie de propietats de tota mena i particularment altres monestirs, que depenien d’aquest. En canvi, Oña només tenia dependència directa de Roma, el que fou motiu de litigis amb la seu episcopal de Burgos, fins que, finalment, el 1218 va passar a dependre del bisbat. El prestigi i prosperitat del monestir va anar creixent, al segle XII arribava a l’època de màxima esplendor, especialment sota el regnat d’Alfons VII l’Emperador que el va beneficiar i protegir. El 1367 el monestir fou saquejat arran de la Primera Guerra Civil Castellana i a causa d’això, es va emmurallar.

L'església inicial es va modificar en diverses ocasions en el decurs dels anys, el gruix de l'obra que es conserva pot situar-se cap al segle XV. També va aplegar el panteó comtal i reial, entre els personatges que foren enterrats en aquest lloc cal esmentar Sanç García (?-1017) i la seva esposa Urraca, els fundadors. El comte Garcia II de Castella (1009-1028). El rei Sanç II de Castella (1038?-1072). I el rei Sanç III el Gran (990?-1035) i la seva esposa Múnia (995-d1066), entre altres. Entre els anys 1503 i 1509, Simón de Colonia va encarregar-se de refer el claustre (fins aquell moment, romànic) al que s'hi va afegir un segon pis el segle XVII, alhora que s'ampliava el monestir amb noves construccions, entre les quals la façana barroca. La sala capitular conserva elements d'època romànica, tot i que la seva estructura és posterior, a cavall dels segles XIII i XIV.