Monestir de San Benito el Real de Valladolid

El 1390, la casa va començar la seva activitat en condicions precàries, no havia aconseguit el nombre mínim de monjos que havia de formar la comunitat ni disposava de les condicions adients per a la seva activitat, s’havia adaptat una capella de l’alcàsser, dedicada a San Ildefonso, com església monàstica. Aquest monestir havia adoptat el seguiment d’una observança especialment estricta, a més, va aconseguir que altres centres monàstics s’hi afegissin i també l’adoptessin. El 1500, sota d’abadiat de Pedro de Nájera, es va celebrar un capítol general dels monestirs seguidors dels mateixos costums, on es van constituir en una congregació, donant un nou impuls a la iniciativa.

Durant els segles XVII i XVIII es van fer encara més intervencions arquitectòniques, ampliant-lo i millorant-lo. La davallada va arribar amb el segle XIX, primer la guerra del Francès (1809), quan fou ocupat i patí greus destrosses. El 1835 arribaria l’exclaustració definitiva i la dispersió del seu patrimoni mobiliari, la comunitat va haver de deixar el monestir, però l’església continuaria oberta al culte pels serveis parroquials, però el 1837 també tancaria i perdria o es dispersaria el seu mobiliari. El 1892 es va reobrir l’església i, el 1897 hi va arribar una comunitat de carmelites descalços que es manté en el que resta de l’antic monestir benedictí, especialment l’església, els altres edificis monàstics han estat adaptats per altres usos.