Claustre
El monestir benedictí de Menat és d’origen antic; segons la tradició, fou restaurat a finals del segle VII per sant Meneleu (Ménelée, † c. 720), probablement sobre un establiment monàstic anterior, actiu ja en temps de Clodoveu I (466-511), quan s’esmenta l’abat Brachio. Sant Meneleu fou considerat el primer abat d’aquesta nova etapa i, des d’aquí, fundà també el monestir de Lisseul (Puèi Domat).
A partir de l’any 812, la casa rebé la protecció de Lluís el Pietós, fill de Carlemany i aleshores rei d’Aquitània, que li atorgà béns i privilegis, a més d’imposar-hi la reforma benedictina promoguda per Benet d’Aniana. Des d’aleshores, Menat esdevingué una abadia important, amb diversos priorats que en passaren a dependre, com els de Notre-Dame de Bellaigue, de Saint-Myon i l’antic monestir de Saint-Saturnin de Vensat, tots al departament de Puèi Domat. L’any 1107 el papa Pasqual II la sotmeté a l’abadia de Cluny (Saona i Loira).
A finals del segle XIV, sota l’abadiat de Montmorin, s’hi bastí l’absis gòtic de l’església, així com un nou claustre i el refetor. A partir de 1516, la casa fou governada per abats comendataris. Entre 1628 i 1632 es reafirmà la tutela de Cluny. Cap al 1756, l’església fou greument afectada per un llamp que provocà un incendi. El monestir fou clausurat durant la Revolució, quan encara conservava un notable nombre de priorats dependents, tot i que la comunitat només comptava amb quatre monjos. Després de la dispersió, el conjunt fou saquejat i posteriorment venut.
Portal de l'església
El 1802 el culte retornà a l’església, que el 1847 perdé la capçalera gòtica a causa del seu estat ruïnós. Fou substituïda per un absis neoromànic. L’església, de tres naus i cinc trams, conserva el transsepte que comunicava amb la primitiva capçalera. S’hi guarda un antic capitell, ara transformat en una pica baptismal, que, segons la tradició, representa sant Meneleu, el fundador. Es conserven també restes del claustre, del refetor i de la residència abacial.
Capitell del deambulatori romànic
ara pica d'aigua beneita
Àngel de l'Anunciació (s. XVI)
Planta de l'església
Publicada a Église de Menat (1935)
Claustre
Refetor en restauració
Claustre
Église de Menat (1820-30)
Bibliothèque nationale de France
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- GOUDOT, Grégory (2011). Être ou ne pas être clunisien. L’exemple de Saint-Ménélée de Menat (XVIIe-XVIIIe siècles). Revue Mabillon, 22
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 8. París: Bloud et Barral
- MITTON, F. (1935). Église de Menat. Bulletin de la Société d'émulation du Bourbonnais. Vol. 38
- PERSIGAN, Louis (1877). Vie de saint Ménelé : avec un abrégé de la vie de saint Savinien. Le Mans: L.-Gallienne
- ROUGEYRON, Guillaume (1858). Histoire et légendes de l’abbaye de Menat. Clarmont: L. Catholique
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
El monestir de Menat es troba al nord de Clarmont d’Alvèrnia, en direcció a Montluçon