Canònica de Sant Esteve de Tolosa

El primer document explícit de la catedral tolosana és del 844, un privilegi de Carles el Calb l'esmenta, juntament amb el monestir de Sant Serni, entre altres. En època carolíngia es va donar un impuls important a les canòniques catedralícies, segurament la de Tolosa té el seu origen en aquesta època. Hi ha constància que el bisbe Isarn (1071-1105) va impulsar la reforma de la comunitat de canonges el 1073, impulsant la vida regular i establint unes normes estrictes i ben definides. Aquesta normativa va anar evolucionant amb el pas del temps, especialment pel que fa als càrrecs i oficis, fins que, el 1510, una butlla de Juli II va secularitzar la canònica. En el moment de la reforma, Isarn també va proveir la casa dels béns i mitjans de subsistència necessaris per al seu desenvolupament.

Sembla que la intenció dels constructors era la de continuar aquesta darrera obra, tot enderrocant la primitiva construcció a mesura que la nova construcció anés avançant. L'obra es va anar fent en diferents etapes, fins a començament del segle XVII, el 1609 la catedral fou víctima d'un incendi i els esforços es van destinar a la seva reparació. La construcció no es va acabar i el resultat és l'església actual, amb dues parts ben diferenciades. La construcció es va rematar, ja al segle XX, amb el portal lateral. El claustre romànic, de grans dimensions, estava situat al costat sud de la catedral, entre aquesta i l'església de Saint-Jacques. El conjunt format pel claustre i la sala capitular es va mantenir fins a la Revolució, però a finals del segle XVIII fou enderrocat. Tot plegat incorporava una important obra escultòrica, de la que es conserven elements importants al Museu dels Agustins.