Aquest monestir hauria estat fundat al voltant del 820 amb la intervenció del comte Rampó de Barcelona i Girona i el seu primer abat fou Dòmnul, qui el 844 rebé protecció del rei Carles el Calb, segons un precepte obtingut en aquella data del rei dels francs. En aquell document també s’esmenten dues cel·les vinculades a Albanyà: Sant Miquel de la
Cirera i Sant Romà de Casamor.
Malgrat el seu origen i les possessions que tenia, molt aviat va passar a ser una dependència de Santa Maria d'Arles, segons es desprèn d’un nou precepte del mateix rei Carles, de l’any 869. Sota la protecció d'Arles, es va aixecar una nova església monàstica, que fou consagrada el 957. El 1011, una butlla del papa Sergi IV esmenta aquest lloc com a dependència d’Arles. A partir del 1078 tant l’abadia d'Arles com aquesta cel·la d’Albanyà van passar a dependre de l'abadia de Moissac (Tarn i Garona). Es devia tractar d’un monestir o cel·la de dimensions força reduïdes i hom ignora quan va perdre la seva activitat monàstica. El 1362 s’esmenta aquest lloc amb la qualitat d'església parroquial.
Saltiri de Carles el Calb (segle IX)
Procedent de la catedral de Metz
Bibliothèque Nationale de France
Fotografia de Josep Salvany (1920)
Biblioteca de Catalunya
Planta esquemàtica de l'església
- ABADAL I DE VINYALS, Ramon (2007). Catalunya carolíngia. Vol. II/1. Barcelona: I. E. Catalans
- BADIA I HOMS, Joan (1985). L’arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. II-A. Girona: Diputació de Girona
- BADIA I HOMS, Joan (1990). Catalunya romànica. Vol. IX. L’Empordà-II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- COSTA BADIA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- GAVÍN, Josep M. (1983). Inventari d’esglésies. Vol. 13. Barcelona: Arxiu Gavín
- MONSALVATJE Y FOSSAS, Francisco (1909). Nomenclator histórico de las iglesias parroquiales... Vol. III. Olot: J. Bonet
A la vall de la Muga. De l'antic monestir de Sant Pere d'Albanyà resta l'església, ara la parroquial del poble