La cartoixa femenina de Mélan està situada a la vall del riu Giffre, al sud del llac Léman. Fou fundada a finals del segle XIII i es va mantenir activa fins a la Revolució, quan les monges van haver d’abandonar el lloc. Aquest fet, juntament amb un incendi del segle XX, va comportar la pèrdua de la major part de les seves dependències; tanmateix, es conserva l’església del segle XIII i el claustre d’època posterior (s. XVIII).
La cartoixa fou fundada per Beatriu de Faucigny (1234-1310), vídua de Guigó VII (1225-1269), delfí del Vienès, i casada en segones núpcies amb Gastó VII de Bearn. Després de la mort accidental i prematura del seu fill Joan I del Vienès (1264-1282), va emprendre la fundació d’aquesta casa, en un acte que es va formalitzar l’any 1282. En aquell moment, Beatriu va aportar els terrenys necessaris per a aquell assentament, procedents del patrimoni familiar dels Faucigny. La construcció de la cartoixa es va desenvolupar amb rapidesa i cap al 1288 ja hi van arribar les primeres monges des de les cartoixes de Prémol i de Parménie, ambdues situades al departament de l’Isère.
Les cròniques cartoixanes esmenten també la participació de monges d’un proper monestir d’agustinianes, relacionat amb l’abadia de Sixt (Alta Savoia), i fins i tot de cistercenques. L’any 1290 es consagrava la seva església, moment en què es van traslladar les despulles de Joan I des de l'abadia de Sixt, on havia estat enterrat. Aquest trasllat posa de manifest la funció funerària que Beatriu volia donar a la nova fundació, vinculada a la memòria dinàstica de la família. El 1292 el monestir estava en ple funcionament gràcies al suport de la mateixa Beatriu, que es va estendre fins a la seva mort, el 1310, quan fou enterrada en aquest lloc.
Claustre
Foto de Krzysztof Golik, a Wikimedia
El 1430 una epidèmia de pesta va afectar el lloc i hi van morir diverses cartoixanes; la comunitat es va veure obligada a fer venir monges d’altres monestirs. El 1528 va ser víctima d’un incendi, però el 1530 ja s’havia restaurat. Durant l’episcopat de Francesc de Sales (entre 1602 i 1622), Mélan va rebre el seu suport; d’altra banda, en aquell mateix segle va patir altres trastorns, especialment nous episodis de pesta, les conseqüències econòmiques de les guerres de Religió i desastres naturals. A començament del segle XVIII, època en què va gaudir d’un període de bonança, es treballava en la reconstrucció d’algunes dependències.
El 1793 les cartoixanes van haver d’abandonar la casa a causa de la supressió del monestir arran de la Revolució. Posteriorment el lloc va tenir altres funcions —seminari, escola i altres— fins que el 1906 va passar a mans públiques. El 1923 es va convertir en un orfenat, institució que va viure un episodi luctuós el 1967 a causa d’un incendi amb nombroses víctimes.
Claustre
Foto de Krzysztof Golik, a Wikimedia
Histoire de Mélan (1898)
Il·lustració de Maisons de l'ordre des Chartreux (1913)
- ANIEL, Jean-Pierre (1983). Les maisons de chartreux des origines à la chartreuse de Pavie. París: Arts et Métiers Graphiques
- BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
- BESSON, Joseph-Antoine (1871). Mémoires pour l'histoire ecclesiastique des dioceses de Geneve, Tarantaise, Aoste et Maurienne. Moûtiers: Cane
- CARTOIXA DE NOTRE-DAME DES PRÉS (1913). Maisons de l'ordre des Chartreux. Vol. I. Chartreuse de Notre-Dame des Prés (Tournai)
- DURIEZ, Mathilde (2021). Chartreuse Notre-Dame de Mélan, fouille de l’ancien cloître des moniales. Archéologie de la France
- FEIGE, Hiliare (1898). Histoire de Mélan. Mémoires et documents publiés par l'Académie salésienne. Montreuil-sur-Mer: Notre-Dame-des-Prés
- THOMAS, Jérôme (2014). Entre apogée et déclin. Vivre sa foi au Grand Siècle dans les chartreuses féminines, 1570-1715. Université d’Artois
Mélan pertany a la comuna de Taninges (Alta Savoia); és a llevant de Ginebra, en direcció a Chamonix