monestirs que cal conèixer...

Benedictins
 

Orígens

L’indret on ara s’aixequen les restes del monestir de Santa Maria de Roses ja va ser ocupat per l’antiga colònia grega de Rhode, que tingué continuïtat a l’època romana i també més endavant. En aquest indret es troben restes d’edificacions des del segle IV: una necròpolis i una església paleocristiana, just on es troba l’església romànica de Santa Maria.

La cel·la monàstica

És molt possible que des d’antic hi hagués alguna mena d’establiment monàstic, en aquest sentit hom té alguna noticia de les acaballes del segle VIII quan hi ha indicis de l’arribada a Santa Maria de Roses d’algun monjo procedent de la cel·la de Magrigul.

En 944, un precepte de Lluís d’Ultramar confirma la dependència de l’església de Santa Maria de Roses del monestir Sant Pere de Rodes. Gràcies a la troballa d’una inscripció, hom sap que a mitjan d’aquell mateix segle l’església fou reconstruïda per desig del comte Sunyer I de Barcelona, que es va retirar com a monjo. Sembla que es va independitzar de Sant Pere de Rodes el 960. En 976 el comte Gausfred li va fer una important dotació econòmica. El lloc va quedar lligat al comtat d’Empúries, de fet era propietat dels comtes, més endavant compartida amb el bisbe de Girona.

A l’època de l’abat Ramon Hug (1049-1064) es consagrà una nova església, les ruïnes de la qual són, sens dubte, les que encara podem veure ara. En el mateix acte, el 3 de gener de 1053, es fa la confirmació de les seves propietats. Aquests béns es van anar incrementant ens els decennis següents, de manera regular.

El 1229 hi depenia el priorat de Penardell, que va quedar sota la regla benedictina. En aquest sentit hi ha constància que, al menys des del 1306, hi depenia també Santa Maria del Camp.

Anà davallant per mor de les guerres i atacs pirates des del mar. També es registra una certa relaxació dels costums dins de la pròpia comunitat. Al segle XVI el monestir va quedar encerclat dins el nou recinte defensiu que amb més o menys modificacions encara es conserva. El 1588, a causa d’una epidèmia, els monjos es van veure obligats a abandonar el monestir, quan hi retornaren el van trobar saquejat, clar indici de poca vitalitat. Degut a la seva precària situació, el 1592 va passar de dependre de Santa Maria d'Amer. Les guerres continuaren afectant Roses, la ciutadella i, al cap i la fi, el mateix cenobi.

El 1795 els francesos ocuparen la ciutadella i el monestir, que ja s’havia abandonat el 1792. Va quedar en ruïnes. Els monjos ja no hi van retornar, no es va restaurar.

L’edifici

El monestir tenia una església que ara es conserva parcialment, aixecada al segle XI, de tres naus amb creuer i tres absis, el central de grans dimensions, ara restaurat. També ha estat remuntada l’antiga portada, una mica posterior a l’església. A migdia es poden veure les escasses restes del petit claustre.

Torre de l'antiga muralla medieval (segle XIII?)