La fundació

Els orígens del monestir de Sant Cugat semblen força antics, hi ha qui posa la data del segle VI com la de l'inici de la vida comunitària en aquest lloc. El cert és que fins a 878 hom no té constància documental de la seva existència.

En aquest lloc hi havia un assentament romà (el castrum d’Octavià), on a partir del segle IV s'hi comença a desenvolupar una intensa activitat religiosa, centrada en el martyrium dedicat a sant Cugat que segons la tradició havia mort en aquest lloc, víctima de les persecucions de Dioclecià. Al voltant del seu enterrament s'hi van anar succeint diverses construccions i, potser una primera comunitat, fins que el 717 va ser destruït per la invasió sarraïna.

Façana de l'església

Portada de l'església

Capitells del portal de ponent de l'església

Hom sap que el lloc va ser recuperat el 801 i, possiblement, es va restablir la comunitat, fet que no es pot determinar amb seguretat fins a 878. En aquella època devien utilitzar-se les construccions visigòtiques, algunes de les quals encara es poden veure al claustre. Hi ha antics cronistes del mateix monestir que esmenten un primer abat: Donadéu, que va governar el lloc entre el 794 i 801, però aquesta versió no sembla sostenible.

És possible que inicialment es tractés d'una comunitat canonical lligada a la seu de Barcelona i que poc a poc va anar adaptant-se a la regla de sant Benet, segons una organització pròpia i independent del bisbat. El primer abat realment documentat fou Ostofred (878-895). L’abat Gotmar (944-954?) fou també bisbe de Girona, i com a tal, intervingué en la fundació de Sant Pere de Camprodon.

L'església monàstica

Època d’esplendor

L’any 985 el monestir de Sant Cugat va patir l’atac d’Almansor, en la seva entrada a Barcelona. El lloc fou destruït i hi van morir diversos monjos, entre els quals l’abat Joan (973-985).

Malgrat això, el lloc va esdevenir ràpidament un centre religiós i de poder de primer ordre. Les seves propietats s'estenien per tot el bisbat i eren considerables. El cenobi tingué un paper important en la defensa i repoblament del territori, fins i tot l'abat Odó (986-1010) va participar personalment en una expedició militar, en la qual hi va morir. Aquest abat va iniciar la construcció d’una nova església, romànica. El 986 consta que en depenia la cel·la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles.

Sant Cugat del Vallès

Interior de l'església

La rosassa de la façana

El 1079 hi ha constància del “retrobament” del cos de sant Cugat. La presencia de les relíquies va intensificar la seva devoció.

El 1089 i aprofitant que la mort de l’abat havia deixat el lloc vacant, el monestir va passar a dependre de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc, juntament amb altres cenobis catalans. Aquesta situació va durar ben poc, fins a 1091, quan es va recuperar la independència. La seva importància en aquesta època queda ben palesa si hom té en compte els monestirs que hi depenien: Sant Llorenç de Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp a Barcelona, Santa Maria del Coll i Sant Pere de Clarà.

Reflex de la seva situació privilegiada és l'obra arquitectònica que s'hi va portar a terme i l'important escriptori que era dins els seus murs, on van generar i agrupar un important fons bibliotecari del que encara es conserven importants testimonis. Aquesta època de riquesa es va perllongar, amb escasses davallades fins a final del segle XIII.

El claustre amb les primitives construccions

Galeria del claustre

Sala capitular

La decadència

El segle XIV és marcat per la crisi, que fins i tot té episodis tant singulars com l'assassinat de l'abat Arnau Ramon de Biure (1348-1350) al mateix altar, per una disputa testamentària. La guerra civil toca de ple el monestir i l’abat Antoni Alemany (1461-1471) és empresonat i mor mentre era enviat a l’exili. La davallada en les rendes és també força important, els monjos perden la facultat d'elecció dels abats i el 1471 s'inicia una època amb abats comendataris, poc interessats en la vida monàstica i en el desenvolupament del lloc. A partir del 1561 els abats són triats per designació reial.

Inscripció amb el nom de l'escultor: Arnau Cadell

Sant Cugat del Vallès
Fotografia de Gaietà Barraquer (1904)

Sepulcre de l'abat Odó (s. XIV)

A la segona meitat del segle XVIII té lloc una certa revifalla que permet emprendre les darreres obres i reformes del monestir. Però al segle següent té lloc la fi de la comunitat: el 1820 desapareix com a tal i es posen a subhasta les seves propietats. L'església passa a la categoria de parroquial. El 1823 hi retorna la comunitat, fins que el 1835 es dissol definitivament perdent totes les seves propietats. El monestir passa a mans de l’Estat i és víctima del pillatge. En 1844 l’ajuntament té l’usdefruit del monestir, mentre que l’església pren les funcions de parròquia. A la segona meitat del mateix segle XIX comencen els treballs de restauració, i més tard les excavacions arqueològiques.

Imatge de la Mare de Déu,
ara a Terrassa

Retaule de Tots els Sants

Retaule de Tots els Sants

Arquitectura

Les estructures més antigues són les restes arqueològiques del pati del claustre, anteriors a l’època medieval. Posteriorment es van aixecar unes noves edificacions (al segle XI) de les no hi ha restes aparents.

El monestir es va renovar a la segona meitat del segle XII, llavors es va aixecar el claustre actual i es va iniciar la construcció d’una nova església. L’obra es va realitzar molt lentament, començant per la capçalera. Després la reforma va quedar aturada i no s’hi va tornar fins a la fi del segle XIII i començament del XIV, ja en plena època gòtica. L’esplèndida rosassa de la façana és del 1340.

Retaule major del segle XVI (ara destruït)
Fotografia de Gaietà Barraquer (1900)

Capella i retaule de Sant Benet (s. XVII)

Retaules del Roser (1583) i Sant Miquel (1552)

El claustre

És de planta quadrangular, cada una de les quatre ales és dividida en tres trams per dues pilastres. Cada un d’aquests trams consta de sis parelles de columnes amb capitells, les dels extrems adossades als pilars.

Capitell del claustre

Sepulcre de la família Saltells

El mobiliari

Imatge de la Mare de Déu, (1218?). Imatge de fusta policromada. La va encomanar l’abat Ramon de Banyeres (1220-1225). Ara es conserva al Museu de la Cartoixa de Vallparadís, a Terrassa.

Frontal d’altar, (1275?). Dedicat a la Mare de Déu. Ara al Museo Civico de Torí, on va anar a parar a través del mercat antiquari.

Urna de Sant Càndid, (1292?). Urna de fusta amb relleus d’estuc conservada al MNAC de Barcelona.

Retaule de Tots els Sants, (1390?). Obra de Pere Serra, es conserva encara in situ. Té tres carrers i una predel·la.

Retaule de Sant Cugat, (s. XV-XVI). D’aquesta obra es conserven dues taules pintades, obra d’Aine Bru (el Martiri de sant Cugat i Sant Càndid), que hi va treballar entre el 1502 i 1507. Ara es troben al MNAC, de Barcelona.

El cimbori i la nau central