|
Monasterio de Sant Cugat del
Vallès Benedictinos |
|
|
|||||||||||||||||||||||||
![]() El cimborio según una fotografía de Josep Salvany, 1912 Biblioteca de Catalunya. Fons Josep Salvany |
|||||||
|
Época de
esplendor
En el año 985 el monasterio de Sant Cugat
sufrió el ataque de Almanzor, en su toma de Barcelona. El lugar fue
destruido y murieron diversos monjes, entre los cuales el abad Joan
(973-985). |
|||||||
|
En 1079 hay constancia del “redescubrimiento”
del cuerpo de san Cugat. La presencia de las reliquias intensificó
su devoción. El 1089 y aprovechando que la muerte del abad había dejado su lugar vacante, el monasterio pasó a depender de San Ponç de Tomeres, en Languedoc, junto con otros cenobios catalanes. Esta situación duró poco, hasta 1091, cuando se recuperó la independencia. Su importancia en esta época queda bien patente si se tiene en cuenta los monasterios que dependían de éste: Sant Llorenç de Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp en Barcelona, Santa Maria del Coll y Sant Pere de Clarà.
Reflejo de su privilegiada situación es la obra arquitectónica que se llevó a cabo y el importante escritorio de sus muros, donde generaron y reunieron un importante fondo bibliotecario del que aún se conservan importantes testimonios. Esta época de riqueza se prolongó, con escasas excepciones, hasta el final del siglo XIII. |
|||||||
|
La decadencia |
|||||||
|
En la segunda mitad del siglo XVIII tiene lugar un cierto resurgimiento que permite emprender las últimas obras y reformas del monasterio. Pero en el siglo siguiente tiene lugar el fin de la comunidad: el 1820 desaparece como tal y se ponen a subasta sus propiedades. La iglesia pasa a la categoría de parroquial. El 1823 retorna la comunidad, hasta que el 1835 se disuelve definitivamente perdiendo todas sus propiedades. El monasterio pasa a manos del Estado y es víctima del pillaje. En 1844 el ayuntamiento tiene el usufructo del monasterio, mientras que la iglesia pasa a ejercer las funciones de parroquia. En la segunda mitad del mismo siglo XIX comienzan los trabajos de restauración, y más tarde las excavaciones arqueológicas. |
|
||||||
|
Arquitectura |
|||||||
|
El claustro |
|
||||||
|
El mobiliario |
|
|
|||||
|
|
||||||
|
|
|
|
Bibliografía: - Cayetano Barraquer y Roviralta. Las casas de religiosos en Cataluña durante le primer tercio del siglo XIX. Francisco J. Altés. Barcelona, 1906 - A. Griera. Guía descriptiva histórica y artística del monasterio de San Cugat del Vallés. La Polígrafa. Barcelona, 1969 - Carles Puigferrat. Catalunya romànica. Vol. XVIII. El Vallès occidental, el Vallès Oriental. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991 - Joan Albert Adell. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2002 - Joan Albert Adell. L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura II. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 2. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003 - Maria Margarita Cuyàs. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Darreres manifestacions. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2006 - Pere Vivó i Gili. El monestir de Sant Cugat a partir dels monjos enllà... Dades per a la història. Editorial Mediterrània. Barcelona, 2006 - Maria Rosa Manote. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. La configuració de l’estil. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2007 - Pere Vivó i Gili. L’església del monestir de Sant Cugat. Editorial Mediterrània. Barcelona, 2008 |
Enlace: Monasterio de Sant Cugat |
|
|
|
|
Situación El monasterio de Sant Cugat se encuentra en el centro de esta población |
|
| Baldiri B. - Diciembre de 2011 |