Monestir de Santes Creus

El lloc de Valldaura no era adequat per a un establiment monàstic cistercenc. Per aquest motiu, el 1155, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va intervenir i va donar una propietat seva situada a Ancosa (la Llacuna, Anoia), que presentava millors condicions geogràfiques. Tot i això, es creu que mai no s'hi van arribar a establir, ja que el lloc tampoc era del tot convenient. Finalment, el 1160 es va fer una nova donació amb els terrenys de Santes Creus, prop del riu Gaià, on hi havia una església preexistent, considerada d'origen eremític. En aquest indret es va aixecar definitivament el monestir. La fundació no es va culminar fins al 1168, quan una butlla del papa Alexandre III va declarar la nova casa depenent directament de Roma i lliure de la intervenció episcopal. Després d'uns primers abats d'origen occità, el 1158 fou designat el primer abat del país, Pere de Valldaura (1158-1184).

D'aquella primera època daten la sagristia, la sala capitular i el parlador, que comunica el claustre amb la zona posterior del complex. Poc després es va aixecar a sobre d'aquest conjunt el dormitori dels monjos, iniciat el 1191 i enllestit ja al segle XIII. Durant l'abadiat de sant Bernat Calbó (1226-1233) i després d'un període de dificultats econòmiques, l'activitat constructora es va reprendre gràcies a la col·laboració dels sobirans.

Pere el Gran (1240-1285) fou el primer monarca que va disposar el seu enterrament al monestir. Posteriorment, el creuer de l'església va acollir la tomba del seu fill, Jaume II el Just (1267-1327), i de la seva esposa, Blanca d'Anjou (1283-1310). En aquesta mateixa època es va construir el Palau Reial. L'abat Bonanat de Vila-seca fundà els monestirs filials de Valldigna, a la Safor (1298), i d'Altofonte, prop de Palerm, Sicília (1308). A més, Santes Creus va intervenir en la fundació de l'orde militar de Montesa el 1319.

Després d'un llarg període de decadència, es van dur a terme algunes obres de poca entitat, com les reformes al Palau Reial i l’adaptació de l’armarium com a capella de l’Assumpta, situada al claustre. Entre els anys 1376 i 1377 es van construir fortificacions defensives, incloent-hi els merlets que coronen l’església i el claustre. L’any 1452, els béns de Santa Maria de Bonrepòs van ser repartits entre la cartoixa d’Escaladei i Santes Creus; el primer es va quedar amb les propietats més properes, mentre que el segon va rebre els objectes litúrgics i les propietats més allunyades. Es creu que el claustre posterior de Santes Creus podria provenir de Bonrepòs.

Ja al segle XIX, el monestir va patir els infortunis propis de l'època. Durant la guerra del Francès, tot i que les tropes hi van entrar i la comunitat va haver de fugir temporalment, sembla que els edificis i el mobiliari no van patir danys greus. L’any 1820, el monestir va ser suprimit i els seus béns es van subhastar en diversos lots. Malgrat algunes pèrdues en el mobiliari, aquestes es poden considerar lleus. La comunitat es va reincorporar el 1823, però el monestir va ser definitivament abandonat el 1835, arran dels fets de juliol a Reus i Barcelona. Malgrat la situació viscuda, en aquell moment la comunitat encara comptava amb trenta-cinc membres.