Abadia de Saint-Pierre de Beaumont

Segons sembla, l’establiment primitiu es trobava en un altre indret pròxim, però l’any 1123 el papa Calixt II autoritzà el trasllat de la comunitat al lloc definitiu, on, aproximadament entre els anys 1060 i 1090, s’hauria edificat l’església del monestir. El 1165, el papa Alexandre III confirmà els seus béns i la posà sota la seva autoritat directa, sense la mediació episcopal de Clarmont. L’abadessa de Beaumont, al capdavant d’una comunitat formada per monges procedents de la noblesa, exercí poder religiós, social i jurisdiccional sobre les seves possessions, que incloïen diversos priorats. A partir de la segona meitat del segle XIV, l’abadia patí indirectament les conseqüències de la guerra dels Cent Anys.

L’església presentava tres naus, amb transsepte, una capçalera àmplia que incloïa el presbiteri i absidioles obertes al creuer. Al sud del temple s’estenia el claustre, voltat de les dependències monàstiques que configuraven el conjunt. Aquestes construccions foren objecte de grans reformes al segle XVIII. L’any 1792 el monestir fou assaltat, es perderen els seus béns i el lloc passà a mans particulars, dividit en diversos lots. Les adaptacions posteriors per a usos civils en desfiguraren profundament la fesomia. En l’actualitat, encara són visibles antigues restes arquitectòniques, entre les quals s’hi van anar encastant les cases modernes. A més, entre aquests elements es van obrir carrers. El conjunt no fou protegit fins al 1927, i l’església ha estat objecte de treballs de restauració.