La fundació

La fundació d’aquest monestir es va fer per iniciativa dels comtes d’Urgell i formant part de la política d’assentar i repoblar els territoris recuperats pels cristians. Aquest sector (Balaguer) es va conquerir el 1105, però no va ser fins a mitjan del segle XII que no es va estabilitzar i a partir d’aquí van començar les polítiques de repoblació, entre les quals la fundació d’aquest monestir.

La fundació es va concretar en la donació feta el 15 de maig de 1186 pel comte Ermengol VIII d’Urgell a la seva mare la comtessa Dolça de Foix (vídua d’Ermengol VII) d’unes terres amb la finalitat d’establir-hi un monestir. A més hi va afegir una dotació de 1.000 sous anyals, per deu anys.

L’orde del Cister es va fer càrrec d'aquest nou establiment femení, els seus membres procedien, molt probablement, de Vallbona de les Monges, que ja havia estat fundat anteriorment, el 1173. La primera abadessa coneguda és Gila (1187-89).

Època d’esplendor

Durant el mandat de l’abadessa Ricarda (1190-1200) el monestir va acumular un ampli seguit de possessions i drets que el papa Celestí III (el 1193) li va confirmar alhora que posava l’establiment sota la protecció de la Santa Seu. Els primers anys del segle XIII queden marcats per l’adquisició d’importants drets i propietats, tot i que també consten vendes per poder fer front als deutes. En aquesta època va arribar a tenir una cinquantena de monges.

Tot i no ser un monestir especialment considerat per la noblesa, hi ha constància de donacions i deixes testamentàries per part de comtes i sobirans: Guerau de Cabrera, el 1204. Ermengol VIII, el 1208. Pere el Catòlic, el 1211. Elvira de Subirats, vídua d’Ermengol VIII, el 1220. Jaume el Conqueridor, el 1236. Àlvar I d’Urgell, el 1267. Ermengol X, el 1314. Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, el 1350. Ferran d’Antequera, el 1413.

La decadència i supressió

La decadència arribà en el segle XIV, el nombre de monges disminueix, també les donacions i rendes. Ja hem esmentat la donació de la comtessa Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, del 1350, motivada per l’estat ruïnós en que es trobava el monestir. Tot i aquesta situació, el 1452 el proper monestir de Vallverd fou unit a aquest, ja que la seva decadència era encara més accentuada. L’abadessa de les Franqueses, Isabel de Zaya, es va fer càrrec d’aquella casa. El 1474, tot i els esforços de l’orde per a mantenir aquest centre, el papa Sixt IV va ordenar la seva supressió i lliurà els seus béns a l’abadia de Poblet que hi envià dos monjos per a fer-se càrrec de la casa i les terres. La supressió es va fer, segons el visitador, perquè no se puede continuar en ninguna manera la observancia regular en las cosas espirituales por deffecto e detrimento de las temporales. El lloc passà a ser un priorat de Poblet, el primer prior conegut fou Antoni Boada (1478).

Priorat de Poblet

Hi ha una nota de Diego de Monfar datada entre el 1641 i 1652 que descriu l’estat del cenobi: Hay también en medio de la vega, hacia occidente, a la mano izquierda del camino que va de Balaguer a Lérida, un monasterio que lo fue de religiosas cistercienses, obra antigua y maciza: llámase de las Franquezas. Por estar tan cercano al río está muy sujeto a las avenidas de él, pero puede resistir a ellas. Las religiosas se acabaron, y por ser de aires mal sanos no han puesto otras; porque las aguas se encharcan y los vapores que se levantan corrompen los aires. Está unido al monasterio real de Poblet y residen allá uno o dos monjes, que cuidan de la casa y heredades y celebran misa. Hay en la iglesia algunos sepulcros antiguos de piedra, levantados en alto, no se sabe de quien son porque no hay armas ni inscripciones. Consérvanse los claustros y dormitorios y otros cuartos del monasterio, pero amenazando ruina, por hacer muchos años están inhabitados.

El 1700 els monjos van deixar el monestir i van vendre les seves ruïnes a un particular de Balaguer: Francesc de Portolà. Actualment només es conserva l’església.

Monestir de les Franqueses