Abadia de Saint-Julien de Tours

Durant l’episcopat de Gregori de Tours (573-593), aquest va lliurar als monjos unes relíquies del màrtir Julià de Brioude (s. III) i el monestir li fou dedicat. Aquell primer establiment es va perdre, o va quedar profundament afectat, a causa d’una invasió dels vikings l’any 853. La restauració va arribar en temps de l’arquebisbe Théotolon (931-945), qui, amb la col·laboració de la seva germana, va aportar els fons necessaris per reconstruir el lloc. Théotolon mantenia una estreta relació amb l’abadia de Cluny (Saona i Loira) i havia intervingut al costat de l’abat Odó (c. 878-942) en els primers temps del monestir borgonyó. L’any 948 es va consagrar l’església monàstica. A la seva mort, tant Odó de Cluny com Théotolon van ser enterrats a Saint-Julien.

Durant la primera meitat del segle XI, l’abat Richer va reconstruir el monestir a causa del seu deficient estat de conservació i, a la segona meitat del mateix segle, es va refer novament. El 1084, la nova església fou consagrada per l’arquebisbe de Tours, però va tenir una vida relativament curta, ja que el 1224 va quedar molt malmesa a conseqüència d’una tempesta. El 1240 ja es treballava en la seva reconstrucció, una obra de factura gòtica. Durant els segles següents es van anar aixecant noves estructures que completaren el conjunt monàstic. El 1540 va arribar el primer abat comendatari i, poc després, el 1562, la casa es va veure afectada per les guerres de Religió.

L’església de Saint-Julien de Tours presenta una estructura poc habitual. D’una banda, conserva la torre romànica (s. XI), mentre que la resta de l’edifici és d’època gòtica (s. XIII). Té tres naus que comuniquen amb el transsepte i amb l’espai presbiteral, de la mateixa amplada que aquest. Aquesta part disposa de cinc naus: les tres centrals, corresponents a les de l’església, i dues més afegides als costats, totes dividides en tres trams. No hi ha absis central i el presbiteri es tanca amb una capçalera plana, una disposició poc habitual l'origen de la qual no s'ha pogut explicar amb certesa. Les naus extremes disposen de dos absis afegits al segle XVI. De la resta del monestir cal destacar la sala capitular, a més d’altres estructures de caràcter secundari.