Monestir benedictí fundat per sant Bernat de Viena (c778-842) qui després de servir a l’exèrcit de Carlemany com oficial, va comprar el lloc d'Ambronay a l’abadia de Luxeuil (Alt Saona) que hi tenia una església i, potser, un petit monestir. Cap el 803 va aixecar un monestir on ell mateix hi va ingressar com a monjo fins que cap el 807 fou elegit abat, càrrec que va mantenir fins el 810 quan fou posat al front de la diòcesi de Viena del Delfinat. Després d’una època sense notícies dels lloc, possiblement a causa de les invasions, una butlla del papa Lleó IX (1050) reconeixia els béns del monestir i confirmava el dret d’exempció que el sotmetia directament a la Santa Seu. Segurament gaudir d’aquest dret va ajudar el seu desenvolupament econòmic, en aquesta època disposava de béns en el territori amb una llarga sèrie de priorats que hi depenien. El 1115 l’abat Didier va donar el territori de Portes a dos dels seus monjos que volien retirar-se seguint els costums que sant Bru havia impulsat des de la Gran Cartoixa (Isère), aquest lloc es convertiria en la cartoixa de Portes (Ain).

El monestir no estava sotmès a l’autoritat de la diòcesi i tampoc tenia dependència del poder civil fins que, necessitat de protecció, el 1282 es va posar sota l'empara de Felip I, comte de Savoia, a canvi de la cessió de drets i que va acabar amb intromissions externes en els afers de de la casa, com ara l’elecció d’abats. Després d’un incendi patit el 1341, a començament del segle XV es va emprendre la construcció d’una nova església el que indica que la casa gaudia d’un període de prosperitat. El 1469 fou nomenat abat Richard Olivier de Longueil, bisbe de Coutances, que seria el primer comendatari de la casa. El 1595 va patir la guerra que va acabar amb la incorporació de la regió de Bugey de la Savoia a França, els seus efectes es van allargar en el temps fins que el monestir es va incorporar a la congregació de Saint-Maur, el 1651, que el va mantenir fins que el 1790 fou suprimit per la Revolució, durant aquesta època es van fer treballs importants de construcció i restauració de les dependències monàstiques. Després de la Revolució el monestir fou venut però bona part d’aquest es va mantenir en peu, tot i les destrosses que van patir, com ara en els portals de l’església, aquesta es va convertir en parròquia el 1802. Després de la seva protecció s’ha anat restaurant. També es conserva el claustre de dos nivells, la part inferior de voltants del 1500 i la superior de mitjan del segle XVII.