L’actual monestir de Chalais, situat al massís de la Chartreuse, està ocupat avui per una comunitat de monges dominiques, però el seu origen és molt més antic. El monestir primitiu té la particularitat d’haver impulsat la creació de l’orde de Chalais, que es desenvolupà i s’expandí des d’aquest indret entre els segles XII i XIII. Posteriorment, el lloc fou ocupat per una cartoixa.
El monestir es va establir l’any 1101 en un indret solitari del massís de la Chartreuse. El fundador fou el bisbe Hug de Grenoble (c. 1053-1132), que pocs anys abans ja havia facilitat l’arribada de sant Bru (c. 1030-1101) a la Chartreuse, origen de l’orde cartoixà i situat no gaire lluny d’aquí. En el cas de Chalais, l’arribada d’un grup d’eremites que integraren la primera comunitat comptà amb el suport del comte Guigó III d’Albon († 1133), que feu donació de les terres destinades a l’establiment. Aquest assentament monàstic conegué un desenvolupament notable durant els segles XII i XIII i, l’any 1124, adquirí el rang d’abadia; el seu primer abat fou Guigó de Ravel.
Pel que fa als seus costums, Chalais desenvolupà progressivament una regla pròpia, recollida en la carta caritatis, de base benedictina i molt propera als usos cistercencs. Des d’aquí s’impulsà la fundació d’altres monestirs al mateix Delfinat i a la Provença, que s’integraren en un corrent monàstic propi. Cap al 1140 s’hi incorporà el monestir de Boscodon (Alts Alps), del qual sorgiren noves fundacions. A començament del segle XIII l’orde comptava amb nou abadies, a més de la casa mare, i diversos priorats.
La proximitat amb la Grande Chartreuse probablement en limità l’expansió. Tampoc no aconseguiren establir-se en territoris on els cistercencs ja eren presents, atesa la similitud de costums. S’intentà igualment l’afiliació de les cases de Chalais al Cister per mitjà de l’abadia de Bonnevaux (Isère), però aquesta iniciativa no prosperà a causa de l’oposició dels cartoixans. Tot i que l’any 1230 Chalais comptava amb quaranta monjos, a mitjan segle l’orde travessava ja una etapa de decadència. El mateix monestir intentà unir-se amb el de Saint-Chef (Isère) i també amb el priorat de Saint-Didier de Voreppe, dependència de Saint-Pierre de Viena del Delfinat. Finalment, l’any 1303 acabà incorporant-se a la Cartoixa.
L’arribada dels cartoixans comportà l’adaptació del conjunt per convertir-lo en un establiment d’acord amb les seves particularitats organitzatives. Fou una casa eminentment agrària, dedicada sobretot a l’explotació forestal per a la seva subsistència. Tot i tractar-se d’una cartoixa modesta, les seves possessions arribaren a ser notables. L’any 1562 fou víctima d’un atac dels hugonots, que arruïnaren la cartoixa. Al segle XVII es va refer parcialment, però passà a dependre de la Grande Chartreuse i deixà de tenir prior propi. Suprimida arran de la Revolució, el 1793 el lloc fou venut.
Clau de volta amb l'Agnus Dei i els Evangelistes
El 1844 l’indret passà als dominics, que hi establiren un noviciat. El 1881 tornà a mans de particulars fins que, el 1963, hi arribà una comunitat dominica femenina que encara hi manté l’activitat. Les monges han anat restaurant el conjunt per fer-lo habitable, ateses les dures condicions climàtiques del territori. L’església, conservada només parcialment, és l’element més significatiu del monestir. Exteriorment respon a una reconstrucció d’època cartoixana, però conserva l’estructura interna, que cal situar al segle XII. A causa de la pèrdua parcial de la nau, actualment presenta una planta en forma de creu grega.
Il·lustració de Maisons de l'ordre des Chartreux (1913)
Il·lustració de l'Album du Dauphiné (1835)
Bibliothèque nationale de France
- BARRUOL, Guy (1992). Dauphiné roman. La Nuit des Temps, 77. Zodiaque
- BAUDRILLART, Alfred (1953). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París: Letouzey et Ané
- BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
- CARTOIXA DE NOTRE-DAME DES PRÉS (1913). Maisons de l'ordre des Chartreux. Vol. I. Chartreuse de Notre-Dame des Prés (Tournai)
- CASSIEN, Victor; i altres (1839). Album du Dauphiné, Recueil de dessins. Vol. 4. Grenoble: Prudhomme
- EXCOFFON, Sylvain (1997). Une abbaye en Dauphiné aux XIIe et XIIIe siècles: Chalais avant son rattachement à la Grande-Chartreuse. Revue Mabillon, núm. 8
- LANNAUD, Brice; i altres (2019). Chalais, de 1101 à aujourd’hui, neuf siècles de vie monastique à Voreppe. Voreppe: Corepha
- PELLICCIA, Guerrino; dir. i altres (1975). Dizionario degli istituti di perfezione. Vol. 2. Roma: Ed. Paoline
- PILOT DE THOREY, Emmanuel (1879). Cartulaire de l'abbaye bénédictine de Notre-Dame et Saint Jean-Baptiste de Chalais. Bulletin de la Société de statistique de l'Isère, vol. VIII. Grenoble
- PILOT DE THOREY, J.-J.-Antoine (1844). Notice sur l'ancien couvent de Chalais. Grenoble: Prudhomme
- ROMAN, J.-Ch. (1917). L’ordre dauphinois et provençal de Chalais. Bulletin de la Société d’études des Hautes-Alpes. Núm. 17
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
- TERREL, Marc; i altres (1980). Abbayes soeurs de l’ordre de Chalais. Zodiaque
Chalais pertany a la comuna de Voreppe, al nord de Grenoble, des d’on s’hi accedeix per una estreta carretera de muntanya