Orde del Carme


Carmelites Calçats / Carmelites de l'Antiga Observança / Carmelitans

Carmelites calçats
Retaule del Carmine
La Font d'Elies
Els primers eremites del Carme, al Mont Carmel
Pietro Lorenzetti (1329)
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)

L'orde mendicant del Carme té l'origen en uns assentaments de caràcter eremític que es van crear i desenvolupar al mont Carmel, prop de la ciutat de Haifa, actual Israel. La Bíblia situa en aquest indret l'episodi del sacrifici d'Elies, enfrontant-se als sacerdots de Baal. També seria el lloc on el profeta va viure com eremita.

Carmelites calçats
Mont Carmel
Jean Doubdan (1661)
Bibliothèque nationale de France
Carmelites calçats
El profeta Elies
Il·lustració d'Histoire des ordres monastiques (Hélyot, 1714)
Bibliothèque nationale de France

El mont Carmel va esdevenir un indret propici per acollir les primeres manifestacions del monacat, en forma de petits assentaments eremítics i fins i tot es parla de monestirs que caldria situar en època de les croades, tot i que la tradició fa retrocedir les primeres ocupacions en època bíblica, d'Elies en endavant. Malgrat que la situació política i social del territori no era la més favorable, alguns eremites es van anar organitzant, i a començament del segle XIII disposaven ja d'una norma, o regla, impulsada per Albert, patriarca de Jerusalem, d'aquesta manera ja eren reconeguts com una entitat religiosa, esdevenint els primers carmelitans.

Carmelites calçats
Retaule del Carmine
Albert, patriarca de Jerusalem, lliura la primera norma als eremites
Pietro Lorenzetti (1329)
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)

El 1226 el papa Honori III, va donar suport a aquella regla malgrat que l’Església maldava per reunir i unificar les iniciatives sorgides en aquella època i afegir-les a les organitzacions monàstiques ja existents. Mentrestant, el clima d’inseguretat era creixent en Terra Santa i la situació d’aquelles comunitats era cada cop més precària, el 1244 Jerusalem fou conquerida definitivament per l’islam. La necessitat de desplaçar-se a Europa i tornar als llocs d’origen es va fer evident, a partir d’aquí es van anar fundant els primers assentaments carmelites en territoris d’Occident, entre els anys 1235 i 1240. El 1245, el papa Innocenci IV va autoritzar la fundació de nous convents carmelites, inaugurant una època d’expansió per Europa i el 1286 Honori IV aprovava definitivament la regla.

Carmelites calçats
Carmelita de Terra Santa
Il·lustració d'Histoire des ordres monastiques (Hélyot, 1714)
Bibliothèque nationale de France
Carmelites calçats
La cova d'Elies
Monestir de Stella Maris (Haifa, Israel)
De carmelites descalços

El 1291 es van perdre els establiments de Terra Santa, a la zona de Haifa i el primer convent del Mont Carmel va quedar en ruïnes. Pel que fa a la Península, la introducció i expansió de l'orde es va veure beneficiada pel suport de Jaume I, va començar en un primer convent a Perpinyà (1265), després vindria Sangüesa (des d'Aquitània, c1277), Lleida (c1278), València (c1281)... a finals del segle XV la Península ja s'havia dividit administrativament en quatre províncies. Durant els segles XV i XVI van anar apareixent moviments de reforma, que van afectar tant els carmelitans com els altres ordes, el més exitós fou el que va sorgir de l'impuls donat per Teresa de Jesús amb la fundació del monestir de San José d'Àvila (1562) i que va acabar amb l'aparició del Carme Descalç (1567), que pretenia el retorn a la "regla primitiva", amb atenció a la pràctica contemplativa, la meditació i la vocació mariana.

Els carmelitans que van continuar amb els costums de la regla primitiva, van ser en endavant coneguts com a carmelitans de l’antiga observança o, més habitualment, carmelitans calçats. D’altra banda, aquests van començar a impulsar la creació dels “deserts”, a més dels convents situats en zones urbanes, van tenir especial cura en promoure centres en llocs apartats, on no tenien contacte amb la resta de la població i portaven una vida ascètica, d’acord amb l’esperit inicial de l’orde a Terra Santa. En territori espanyol, el segle XIX va portar una sèrie d’infortunis que van afectar tant als carmelitans com els altres ordes existents, cosa que també es va veure de forma anàloga en altres territoris. La guerra del Francès, les inestabilitats polítiques i socials, la desamortització i, ja al segle XX, la guerra Civil que ho va tornar a trasbalsar profundament.

Carmelites calçats
Retaule del Carmine
El papa (potser Honori IV) lliura l'hàbit carmelità
Pietro Lorenzetti (1329)
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)

Els convents de carmelites calçats a Catalunya, fins el 1835

Carmelites calçats
Carmelita calçat
Il·lustració d'Histoire des ordres monastiques (Hélyot, 1714)
Bibliothèque nationale de France
Carmelites calçats
Carmelita calçada
Il·lustració d'Histoire des ordres monastiques (Hélyot, 1714)
Bibliothèque nationale de France
Carmelites calçats
Retaule del Carmine
El papa (potser Joan XXII) aprova la regla
A dalt, els papes anteriors que ja havien donat autoritzacions
Pietro Lorenzetti (1329)
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)
Carmelites calçats
Mont Carmel
Bernard Surius (1705)
National Library of Israel

Retaule del Carmine
Retaule del Carmine
Retaule del Carmine
Pietro Lorenzetti (1329)
Fotomuntatge de Wikimedia
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)

Es tracta d’un retaule pintat per Pietro Lorenzetti, datat el 1329, fou encarregat pels carmelitans del convent de San Niccolò del Carmine, de Siena. Anys després, el retaule es va desmembrar i bona part de l’obra es va desplaçar a una capella situada a la rodalia de la ciutat, mentre que altres elements van anar al mercat antiquari. Actualment, bona part de la peça és a la Pinacoteca nazionale de Siena (Toscana) i dues de les taules laterals al Norton Simon Museum (Pasadena, Califòrnia).

L’obra està dedicada a l’orde del Carme on prenen protagonisme els profetes Elies i Eliseu, considerats els seus precursors. La taula central està dedicada a la Mare de Déu entre sant Nicolau i el profeta Elies, a les laterals, santa Agnès, el profeta Eliseu, sant Joan Baptista i santa Caterina d’Alexandria. Té especial interès la predel·la, on es representen escenes de la primera època dels carmelites a Terra Santa i de l’aprovació de l’orde.

Retaule del Carmine
Retaule del Carmine
Mare de Déu entre sant Nicolau i el profeta Elies
Pietro Lorenzetti (1329)
Pinacoteca nazionale, Siena (Toscana)

Bibliografia:
  • GIORDANO, Sivano (1994). El Carmelo en Tierra Santa. Arenzano: Il Messaggero di Gesù Bambino
  • HÉLYOT, Pierre (1714). Histoire des ordres monastiques religieux et militaires. Vol. 1. París: Coignard
  • LEZANA, Juan Bautista de (1649-1656). Annales sacri, prophetici, et Eliani Ordinis Beatae Virginis Mariae de monte Carmeli. Roma: Mascardi
  • SAN ALESSIO, Giambattista di (1780). Compendio istorico dello stato antico, e moderno del Carmelo. Torí: Sofietti
  • VELASCO, Balbino (1990-94). Historia del Carmelo Español. Vol. I-III. Roma: Institutum Carmelitanum